Diferència entre revisions de la pàgina «Esquema»
De Wikisofia
m (bot: - regla -l'esquema- consisteix + regla –l'esquema– consisteix) |
m (bot: - per agafar, + per a agafar,) |
||
| Línia 7: | Línia 7: | ||
En general, la noció d'esquema suposa un procediment que disposa tot [[concepte|concepte]], abstracte per pròpia naturalesa, per a poder ser aplicat a un objecte sensible. Així com el concepte de «cadira», per exemple, pot aplicar-se a multitud d'objectes diversos dels quals es capta una ''imatge'' sensible d'acord amb el concepte de cadira, d'igual manera, segons [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], els conceptes transcendentals de l'enteniment, les [[categoria|categories]], han de disposar d'un procediment similar, realitzat per la [[imaginació|imaginació]], a fi de poder ser aplicats, abstractes i ''a priori'' com són, a la multitud d'objectes que es pensen sota una mateixa [[categoria|categoria]], posem per cas, la de «[[substància|substància]]». Kant anomena a aquest procediment general [[esquematisme|esquematisme]]. Entre la categoria «substància» i tot objecte susceptible de ser substància, la imaginació basteix el pont de l'esquema, que consisteix en una regla d'aplicació de la categoria «substància» a tot [[fenomen|fenomen]] que es percebi com a «permanència del real en el temps»; si es tracta de la categoria «causa i efecte», la regla –l'esquema– consisteix en l'aplicació d'aquesta categoria a tot parell de fenòmens que es concebin com a «successió del divers, sotmesa a una regla», etc. ([[Recurs:Kant: els esquemes|veg. text]]). D'aquesta manera els esquemes transcendentals són, segons Kant, representacions mediadores entre la sensibilitat i l'enteniment, que permeten l'aplicació de les categories als fenòmens i, per tant, la formació de l'experiència sensible a partir de les categories. Atès que aquestes representacions mediadores són pures (sense barreja de contingut empíric), els esquemes kantians no són imatges, sinó determinacions [[a priori |a priori]] del [[temps|temps]] segons regles. | En general, la noció d'esquema suposa un procediment que disposa tot [[concepte|concepte]], abstracte per pròpia naturalesa, per a poder ser aplicat a un objecte sensible. Així com el concepte de «cadira», per exemple, pot aplicar-se a multitud d'objectes diversos dels quals es capta una ''imatge'' sensible d'acord amb el concepte de cadira, d'igual manera, segons [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], els conceptes transcendentals de l'enteniment, les [[categoria|categories]], han de disposar d'un procediment similar, realitzat per la [[imaginació|imaginació]], a fi de poder ser aplicats, abstractes i ''a priori'' com són, a la multitud d'objectes que es pensen sota una mateixa [[categoria|categoria]], posem per cas, la de «[[substància|substància]]». Kant anomena a aquest procediment general [[esquematisme|esquematisme]]. Entre la categoria «substància» i tot objecte susceptible de ser substància, la imaginació basteix el pont de l'esquema, que consisteix en una regla d'aplicació de la categoria «substància» a tot [[fenomen|fenomen]] que es percebi com a «permanència del real en el temps»; si es tracta de la categoria «causa i efecte», la regla –l'esquema– consisteix en l'aplicació d'aquesta categoria a tot parell de fenòmens que es concebin com a «successió del divers, sotmesa a una regla», etc. ([[Recurs:Kant: els esquemes|veg. text]]). D'aquesta manera els esquemes transcendentals són, segons Kant, representacions mediadores entre la sensibilitat i l'enteniment, que permeten l'aplicació de les categories als fenòmens i, per tant, la formació de l'experiència sensible a partir de les categories. Atès que aquestes representacions mediadores són pures (sense barreja de contingut empíric), els esquemes kantians no són imatges, sinó determinacions [[a priori |a priori]] del [[temps|temps]] segons regles. | ||
| − | En la teoria psicològica de [[Autor:Piaget, Jean|Piaget]], els esquemes són les [[estructura|estructures]] cognoscitives o [[mental|mentals]], la successió de les quals va configurant el desenvolupament de la [[intel·ligència|intel·ligència]] en el nen. És una manera d'organitzar la [[conducta|conducta]] i ho defineix com una acció repetible i generalitzable. La manera d'agafar un xumet, per exemple, suposa un esquema, perquè és la mateixa manera repetible i generalitzable que el nen petit utilitzarà per agafar, posem per cas, un llapis. | + | En la teoria psicològica de [[Autor:Piaget, Jean|Piaget]], els esquemes són les [[estructura|estructures]] cognoscitives o [[mental|mentals]], la successió de les quals va configurant el desenvolupament de la [[intel·ligència|intel·ligència]] en el nen. És una manera d'organitzar la [[conducta|conducta]] i ho defineix com una acció repetible i generalitzable. La manera d'agafar un xumet, per exemple, suposa un esquema, perquè és la mateixa manera repetible i generalitzable que el nen petit utilitzarà per a agafar, posem per cas, un llapis. |
Revisió del 10:10, 13 oct 2017
(del grec σχῆμα, forma o figura)
En el seu significat grec originari aquest terme va ser especialment utilitzat pels atomistes antics, que consideraven que els àtoms no difereixen entre si per la seva qualitat, sinó per la seva ordre i, especialment pel seu esquema o forma. Aristòtil va utilitzar aquest terme per a designar les diverses «figures» del sil·logisme.
En general, la noció d'esquema suposa un procediment que disposa tot concepte, abstracte per pròpia naturalesa, per a poder ser aplicat a un objecte sensible. Així com el concepte de «cadira», per exemple, pot aplicar-se a multitud d'objectes diversos dels quals es capta una imatge sensible d'acord amb el concepte de cadira, d'igual manera, segons Kant, els conceptes transcendentals de l'enteniment, les categories, han de disposar d'un procediment similar, realitzat per la imaginació, a fi de poder ser aplicats, abstractes i a priori com són, a la multitud d'objectes que es pensen sota una mateixa categoria, posem per cas, la de «substància». Kant anomena a aquest procediment general esquematisme. Entre la categoria «substància» i tot objecte susceptible de ser substància, la imaginació basteix el pont de l'esquema, que consisteix en una regla d'aplicació de la categoria «substància» a tot fenomen que es percebi com a «permanència del real en el temps»; si es tracta de la categoria «causa i efecte», la regla –l'esquema– consisteix en l'aplicació d'aquesta categoria a tot parell de fenòmens que es concebin com a «successió del divers, sotmesa a una regla», etc. (veg. text). D'aquesta manera els esquemes transcendentals són, segons Kant, representacions mediadores entre la sensibilitat i l'enteniment, que permeten l'aplicació de les categories als fenòmens i, per tant, la formació de l'experiència sensible a partir de les categories. Atès que aquestes representacions mediadores són pures (sense barreja de contingut empíric), els esquemes kantians no són imatges, sinó determinacions a priori del temps segons regles.
En la teoria psicològica de Piaget, els esquemes són les estructures cognoscitives o mentals, la successió de les quals va configurant el desenvolupament de la intel·ligència en el nen. És una manera d'organitzar la conducta i ho defineix com una acció repetible i generalitzable. La manera d'agafar un xumet, per exemple, suposa un esquema, perquè és la mateixa manera repetible i generalitzable que el nen petit utilitzarà per a agafar, posem per cas, un llapis.