Principi de causalitat



Principi de la filosofia clàssica segons el qual la relació de causa i efecte, o de causalitat, ha d'estendre's a tot l'àmbit de la realitat. En la filosofia clàssica, aquest principi té valor universal tant en l'àmbit del ser com del conèixer i, juntament amb el principi de raó suficient, que és el seu equivalent en la formulació de Leibniz («Gens succeeix sense raó»), fonamenta els raonaments a posteriori, sobre fets d'experiència, de la mateixa manera que el principi de no contradicció o de identitat, fonamenta els raonaments a priori, independents de l'experiència. En la filosofia escolàstica, on aquest principi es formula com «tot ens contingent suposa necessàriament una causa», rep un abast metafísic i és considerat mitjà necessari per a la demostració de l'existència de Déu.

En la filosofia moderna, s'ha discutit profusament si aquest principi era analític (a priori) o sintètic (a posteriori). L'empirisme va sostenir decididament, en contra del racionalisme, el seu caràcter empíric; Kant va fondre ambdues postures amb l'afirmació del caràcter sintètic a priori del principi. Amb la ciència moderna, i l'aplicació a tot l'àmbit de la naturalesa de la causalitat universal, s'ha arribat a l'afirmació del determinisme causal físic: «Tot el que comença ha de tenir una causa», o «a idèntic efecte idèntica causa». No obstant això, el món físic de les partícules subatòmiques sembla negar l'afirmació de la validesa universal del principi de causalitat; el principi d'indeterminació de Heisenberg prohibeix utilitzar a un mateix temps conceptes mútuament incompatibles (com a posició i velocitat, ona i corpuscle), amb el que només pot recórrer-se a lleis de probabilitat per predir els fenòmens del món subatòmic, que quedaria, per això mateix, fora de l'abast universal del principi de causalitat.

Vegeu termes relacionats.