Diferència entre revisions de la pàgina «Apel, Karl-Otto»
De Wikisofia
(Es crea la pàgina amb «{{AutorWiki}} {{Autor |Nom=Karl-Otto |Cognom=Apel }} Filòsof alemany, nascut a Düsseldorf en 1922. Professor (emèrit) a la universitat de Francfort, manté pos...».) |
m (bot: -en ocasions +a vegades) |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
|Cognom=Apel | |Cognom=Apel | ||
}} | }} | ||
| − | Filòsof alemany, nascut a Düsseldorf en 1922. Professor (emèrit) a la universitat de Francfort, manté postures properes a les de l'[[escola de Francfort|escola de Francfort]] -de la qual se separa pel seu enfocament molt més filosòfic que sociològic- i, especialment, a les del seu amic i col·laborador | + | Filòsof alemany, nascut a Düsseldorf en 1922. Professor (emèrit) a la universitat de Francfort, manté postures properes a les de l'[[escola de Francfort|escola de Francfort]] -de la qual se separa pel seu enfocament molt més filosòfic que sociològic- i, especialment, a les del seu amic i col·laborador a vegades, [[Autor:Jürgen Habermas|Jürgen Habermas]]. La seva filosofia és una reelaboració de la idea (de la [[filosofia transcendental|filosofia transcendental]]) de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] sobre la necessitat d'un'' [[a priori |a priori]]'' a partir del com s'estructura el coneixement, tant teòric com a pràctic. |
Aquest ''a priori'' és, en Apel, no un tret estructural de la raó quan [[pensament|pensament]] i [[sensibilitat|sensibilitat]], sinó el supòsit previ de la «comunitat il·limitada de comunicació», això és, una comunitat de parlants sotmesos a unes mateixes regles ètiques i epistemològiques que fan possible, a manera de [[conditio sine qua non|''conditio sine qua non'']], el llenguatge comunicatiu, la comprensió comuna dels [[enunciat|enunciats]], la ciència, el pensament específicament filosòfic i, en general, qualsevol acord [[intersubjectivitat|intersubjectiu]]. A aquest supòsit arriba a través del que anomena una «pragmàtica transcendental del llenguatge», o consideració de tot el que el [[llenguatge|llenguatge]] implica per als parlants des del moment en què aquests s'atribueixen mútuament una relació pragmàtica, quan subjectes que intenten posar-se d'acord. Naturalment, aquesta [[pragmàtica|pragmàtica]] porta a una [[ètica|ètica]] de la comunicació o ètica del discurs, que comparteix amb Habermas, des del moment que, en última instància, tota possibilitat de [[comunicació|comunicació]] exigeix, no només una normativa, sinó també l'actitud moral d'acceptar a l'altre com [[persona|persona]]. | Aquest ''a priori'' és, en Apel, no un tret estructural de la raó quan [[pensament|pensament]] i [[sensibilitat|sensibilitat]], sinó el supòsit previ de la «comunitat il·limitada de comunicació», això és, una comunitat de parlants sotmesos a unes mateixes regles ètiques i epistemològiques que fan possible, a manera de [[conditio sine qua non|''conditio sine qua non'']], el llenguatge comunicatiu, la comprensió comuna dels [[enunciat|enunciats]], la ciència, el pensament específicament filosòfic i, en general, qualsevol acord [[intersubjectivitat|intersubjectiu]]. A aquest supòsit arriba a través del que anomena una «pragmàtica transcendental del llenguatge», o consideració de tot el que el [[llenguatge|llenguatge]] implica per als parlants des del moment en què aquests s'atribueixen mútuament una relació pragmàtica, quan subjectes que intenten posar-se d'acord. Naturalment, aquesta [[pragmàtica|pragmàtica]] porta a una [[ètica|ètica]] de la comunicació o ètica del discurs, que comparteix amb Habermas, des del moment que, en última instància, tota possibilitat de [[comunicació|comunicació]] exigeix, no només una normativa, sinó també l'actitud moral d'acceptar a l'altre com [[persona|persona]]. | ||
Revisió del 15:06, 10 ago 2017
Avís: El títol a mostrar «Karl-Otto Apel» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Apel, Karl-Otto».
Filòsof alemany, nascut a Düsseldorf en 1922. Professor (emèrit) a la universitat de Francfort, manté postures properes a les de l'escola de Francfort -de la qual se separa pel seu enfocament molt més filosòfic que sociològic- i, especialment, a les del seu amic i col·laborador a vegades, Jürgen Habermas. La seva filosofia és una reelaboració de la idea (de la filosofia transcendental) de Kant sobre la necessitat d'un a priori a partir del com s'estructura el coneixement, tant teòric com a pràctic.
Aquest a priori és, en Apel, no un tret estructural de la raó quan pensament i sensibilitat, sinó el supòsit previ de la «comunitat il·limitada de comunicació», això és, una comunitat de parlants sotmesos a unes mateixes regles ètiques i epistemològiques que fan possible, a manera de conditio sine qua non, el llenguatge comunicatiu, la comprensió comuna dels enunciats, la ciència, el pensament específicament filosòfic i, en general, qualsevol acord intersubjectiu. A aquest supòsit arriba a través del que anomena una «pragmàtica transcendental del llenguatge», o consideració de tot el que el llenguatge implica per als parlants des del moment en què aquests s'atribueixen mútuament una relació pragmàtica, quan subjectes que intenten posar-se d'acord. Naturalment, aquesta pragmàtica porta a una ètica de la comunicació o ètica del discurs, que comparteix amb Habermas, des del moment que, en última instància, tota possibilitat de comunicació exigeix, no només una normativa, sinó també l'actitud moral d'acceptar a l'altre com persona.