Fals

Fals / falsedat / error / mentida

(del llatí falsum, participi de fallere, enganyar, mentir; en grec, ψευδής, pseudés, fals, enganyós)

Un dels dos valors de veritat de la lògica bivalent clàssica; el que atribueix veritat a allò que no és vertader, la qual cosa, a més, constitueix un error, que és l’acció d’equivocar-se (no d’enganyar) i jutjar veritable el que és fals o a l’inrevés. Llavors, estar en l’error és tenir per veritable el que és fals.

Com la veritat, la falsedat no és una propietat de "les coses", sinó de les proposicions (o significat del enunciats), és a dir, del nostre pensament sobre les coses. Per tant una "cosa" no és vertadera ni falsa. Així, per exemple un quadro imitat de, posem per cas, Picasso, solament és fals (una falsificació) si es diu que ha estat pintat per Picasso. L’obra en si no és falsa ni vertadera. El que "es diu" sobre el quadro és el que el fa fals.

Tot i que generalment es confonen, cal no confondre la falsedat i la mentida. Mentre que el concepte de falsedat és de caràcter lògic i epistemològic, el concepte de mentida és de caràcter moral . Per exemple, si en realitat avui fos dimarts i preguntem a en Jordi quin dia és i ens respon que és dimecres, el que ha dit en Jordi és fals (en realitat no és dimecres, sinó dimarts), però, és mentida? Solament serà mentida si en Jordi ha contestat una falsedat sabent que el que diu és fals (voluntat d’enganyar o engany intencionat per mantenir-nos en l’error o induir-nos a l’error), però si s’ha equivocat i realment pensa que és dimecres, el que ha dit segueix sent fals, però no és una mentida (no hi ha voluntat d’engany) i simplement en Jordi està en l’error.

Les ficcions, en tant que no pretenen ser vertaderes, no són mentides, ni tampoc són falses. Es desenvolupen en un àmbit al marge de la veritat. En algunes ocasions una determinada oració pot ser una veritat "a mitges" o veritat selectiva, sense arribar a ser pròpiament una mentida.

Vegeu també la paradoxa del mentider.

---

Nietzsche considera aquests termes en el context del seu vitalisme. Per a Nietzsche "la veritat" (deixant apart les veritats tautològiques o "closques buides", com les anomena) és una forma de mentida col·lectiva que permet a l’ésser humà la supervivència en grups socials. El mecanisme de formació d'aquesta "veritat" -com el de la formació dels conceptes-, procedeix -a través del llenguatge i de la ciència- d’una falsificació i igualació de la realitat que no té en compte les diferències. Així, per exemple, s’eliminen les diferències de totes les fulles per quedar-se solament amb el concepte de fulla, i aquest concepte-falsificació es considera veritat. Això és més palès en el cas dels conceptes morals que són codis de dominació. D'aquesta manera el llenguatge (formador de conceptes i de "veritats") és com una presó, les reixes de la qual són els conceptes que solament existeixen lingüísticament, com “veritat” o “mentida” conceptes que ens impedeixen veure el món tal com és (com una força) per convertir-lo en un fet moral. Així, per a Nietzsche, la veritat, tal com és entesa per les ideologies i la metafísica, no existeix. Tota veritat és interpretació, i la propensió a considerar alguna proposició com vertadera és més aviat fruit d’una millor correspondència, no amb l’ésser de les coses, sinó amb les condicions socials i psicològiques que ens dominen, perquè la mateixa consciència a la qual s’imposa aquesta veritat, ja és fruit d’influències socials i culturals. Per això, en contra de la visió religiosa i metafísica del món, la veritat és només -pensa Nietzsche- el que afavoreix la vida (tesi que, en certa forma, s’assembla a la sustentada per algunes formes de pragmatisme, corrent no allunyada de les tesis vitalistes).

Veure el text de Nietzsche Recurs:sobre veritat i mentida en sentit extra moral