Cos dels éssers vius.

Donat l'origen del terme cos, sorgit com a oposició al principi vital o ànima, s'ha considerat clàssicament que el cos dels éssers vivents és el component orgànic d'aquests, a través del qual es realitza l'experiència del món material, sent ell mateix objecte d'experiència. No és d'estranyar, doncs, que en aquesta mateixa concepció estigui subjacent un cert dualisme: la noció de cos així entesa dóna per suposada l'existència d'algun principi vital diferent del cos mateix. Tal és la concepció que ja van adoptar els òrfics i els pitagòrics, seguida posteriorment per Plató, que consideraven el cos com una presó de l'ànima, i adoptada també per la majoria de les creences religioses. Per a Plató la filosofia consisteix precisament en l'apartament del cos, que és un obstacle per al veritable coneixement (veg. text). No obstant això, en el Banquet afirma que el cos bell apareix com el primer grau en el procés de l'amor que ens ha de conduir cap a l'autèntic coneixement (veg. text). Al món antic solament la filosofia d'Epicur es va oposar a aquest dualisme i va defensar una antropologia i una epistemologia basades en la corporeïtat (veg. citació).

Jean Paul Sartre

Merleau-Ponty

Aquest dualisme reapareix renovat amb força al segle XVII amb la filosofia cartesiana, i impregna fins i tot el llenguatge ordinari. En aquest sentit sol dir-se que «tenim un cos» en lloc de dir que «som cos». De fet la filosofia cartesiana es basa en la possibilitat de pensar que no posseïm (ni som) un cos, sinó que som essencialment pensament. Aquesta és la tesi central de la reflexió del cogito (veg. text).

Amb la finalitat d'evitar, d'una banda, aquell dualisme i, per una altra, amb la finalitat de donar més importància al cos com a únic mitjà del subjecte (que és necessàriament cos) per a incidir i inserir-se al món, i recalcar que la corporeïtat és la manera d'existir del subjecte —la forma d'existir del propi jo, així com la manera d'existir i manifestar-se l'altre—, la fenomenologia existencial ha proposat la distinció entre cos objecte i cos propi. El cos objecte, el cos tal com és estudiat per l'anatomia o per la fisiologia, per exemple, només admet relacions exteriors i mecàniques. En canvi, el cos propi o cos subjecte, designa el centre de «la meva» existència, en tant que possibilitat de sentir, percebre i actuar al món. Aquest cos propi no pot dir-se que em pertanyi, com tampoc pot dir-se que jo pertanyo al meu cos. La relació és tal que no pot existir diferència entre posseïdor i posseït. D'aquest cos subjecte no pot tenir-se més coneixement que el que cadascun posseeix, i de fet és el que constitueix el meu punt de vista immediat sobre el món, «punt de vista sobre el qual ja no puc adoptar punt de vista» (Sartre, veg. textos ). Des de la radicalitat d'aquesta posició, defensada especialment per Sartre (L'ésser i el no-res) i Merleau-Ponty (Fenomenologia de la percepció, El visible i l'invisible, veg. textos ), s'articula la també radical finitud humana i el nostre ésser en el món. D'altra banda, i coincidint amb l'anomenat gir lingüístic de la filosofia contemporània, s'ha proposat una similitud entre cos i text, de manera que podria donar-se una hermenèutica del cos com es dóna una hermenèutica dels textos.

Vegeu cos, concepte físisco i metafísic de cos, relació cos-ànima i relació cos-ment.