Projecció

(del llatí projectio, de projicere, llançar cap a davant, sortir fos)

Aquest terme va ser introduït en la psicoanàlisi per Sandor Ferenczi per nomenar un procés de deslocalització, o un desplaçament des de l'interior cap a l'exterior, que té com a missió actuar com un mecanisme de defensa. D'aquesta manera designa el procés inconscient de desplaçament d'impulsos instintius, mancades, culpes o sentiments, propis d'un subjecte, però que aquest no pot assumir com a propis, i els atribueix a altres persones, a situacions externes o a objectes. Des d'aquesta perspectiva Feremczi ho considera oposat a la introyecció (del llatí introicio, «llançar cap a dins»)

S. Freud

C.G. Jung

Segons el punt de vista de l'economia psíquica de Freud, es tracta d'evitar inconscientment una sobreexcitació interna, atribuint a alguna cosa exterior la causa d'aquesta sobreexcitació. Aquest mecanisme de defensa apareix generalment en les fòbies i en les paranoies. Freud mateix considerava la religió com a fruit d'aquest mecanisme de desplaçament, pel qual la humanitat projecta fora de si els seus anhels i frustracions i atribueix a un ser exterior tots els atributs que desitjaria posseir. En aquest sentit aquesta noció manté una certa relació amb la d'alienació. D'altra banda, també apareixen formes de projecció en actituds racistes o xenòfobes en les quals el racista projecta sobre algun grup ètnic característiques que, àdhuc estant presents en ell mateix, es nega a reconèixer en si mateix. Jung considera que la projecció es basa en la identificació arcaica entre subjecte i objecte, i apareix en un procés de dissolució del subjecte per identificar-se plenament amb l'objecte, i distingeix entre una projecció passiva, que és un procés inconscient automàtic, i la projecció activa, que apareix en la transferència i en l'empatia.

Aquesta noció està també a la base de l'anomenada psicologia projectiva i en els tests projectius, en els quals un subjecte ha d'interpretar dibuixos o altres materials que són ambigus, i en fer-ho projecta els seus estats d'ànim, les seves fòbies i, en general, diversos aspectes del seu personalitat, de manera que a través de l'estudi d'aquestes interpretacions el psicòleg pot accedir als estats mentals del subjecte.

En les concepcions gnoseològiques sensualistes, com la de Condillac, per exemple, és la referència de la sensació a l'objecte, o l'atribució de les qualitats sensibles que tenen lloc en els sentits als objectes externs, de manera que mitjançant aquest acte mental d'atribució es localitzen en l'espai circumdant les sensacions que es produeixen en els nostres òrgans sensorials.