Dreta i esquerra hegeliana

Escissió entre els membres de l'escola hegeliana, ocorreguda a Alemanya després de la mort de Hegel (a la fi de 1831). Les disensiones s'inicien ja en vida de Hegel per divergències en la resposta a la pregunta de si el sistema hegelià era o no compatible amb la fe cristiana. Però és pròpiament a partir de la publicació, en 1835-1836, de Vida de Jesús, de David F. Strauss, quan comença a parlar-se obertament d'una esquerra i una dreta hegelianes. Strauss divideix als partidaris de Hegel en dreta i esquerra, a la manera usual com es distribueixen els polítics en un parlament (per aquell temps, al parlament francès).

Els hegelians de dreta, també anomenats «vells hegelians», afirmaven la compatibilitat entre cristianisme i idealisme hegelià i donaven del sistema una interpretació espiritualista, aprofitant a més la seva filosofia per apuntalar diversos dogmes cristians. Mantenien també una postura políticament conservadora, basada en el principi que «tot el real és racional». Membres importants de la dreta van ser K.F. Göschel (1781-1861), que escriu Sobre les proves de la immortalitat de l'ànima a la llum de la filosofia especulativa (1835); K. Conradi (1784-1849), que escriu Immortalitat i vida eterna (1837); K. Fischer (1824-1907), autor d'Història de la filosofia moderna (1854-1907), d'inspiració hegeliana, i K. F. Rosenkranz (1805-1879), inicialment seguidor de Schleiermacher i després biògraf de Hegel, encara que per alguns és el clar protagonista del «centre hegelià».

Els hegelians d'esquerra, també anomenats «joves hegelians», rebutjaven tota interpretació religiosa de la filosofia de Hegel i fins i tot sostenien la incompatibilitat entre religió cristiana i filosofia hegeliana, reduint la religió a simple mite. Aplicaven, d'altra banda, la dialèctica a la realitat present, entenent-la com un moment superable per una racionalitat millor. Membres destacats de l'esquerra són David Friedrich Strauss (1808-1874), filòsof i teòleg, que considera mites els relats evangèlics i aplica a tota la humanitat el que l'Evangeli creu exclusiu de Jesús, en qui s'uneix el finit i l'infinit; Bruno Bauer (1809-1882), filòsof, teòleg i exégeta bíblic, membre primer de la dreta hegeliana, i que s'adhereix posteriorment a les doctrines de Strauss; Ludwig Feuerbach (1804-1872), entusiasta hegelià primer, que ja en 1830 s'oposa amb Pensaments sobre la mort i la immortalitat a la interpretació que de Hegel fan els vells hegelians, per acabar sent un crític de Hegel en Per a una crítica de la filosofia hegeliana (1839), a la qual ratlla de mera teologia; Max Stirner (1806-1856), el veritable nom del qual era Johann Kaspar Schmidt, alumne de Hegel a Berlín, i autor de L'únic i la seva propietat (1845), que critica tant a Hegel com a Feuerbach: al primer per a substituir l'única cosa realment valuosa, que és l'individu, l'«únic», per l'abstracció de la humanitat, i al segon per romandre, malgrat les seves crítiques a Hegel, encara en un terreny religiós, la religió de la humanitat.

És comú considerar que el que divideix característicament a hegelians de dreta i d'esquerra és la manera d'interpretar la Idea absoluta de Hegel. Per als hegelians de dreta, tal Idea només se sosté en el Déu cristià; per als hegelians d'esquerra, la Idea només existeix com naturalesa.