Crítica del judici

I. Kant

La tercera de les Crítiques de Kant, publicada a Berlín i Libau (1790), tracta del judici estètic i del judici teleològic, completant a les altres dos anteriors. La facultat de jutjar, o el judici, es defineix com una capacitat intermèdia entre enteniment i raó, de la mateixa manera que la «finalitat» -tema central d'aquesta Crítica- és un pont d'unió entre naturalesa i llibertat, o bé una manera de pensar la naturalesa que la disposa millor a ser escenari de la llibertat. Es divideix en dues parts: la primera tracta del judici estètic i la segona, del judici teleològic. Cadascuna d'elles es divideix, al seu torn, en una «Analítica» i una «Dialèctica». L'«Analítica del bell» considera el judici estètic, el gust, des de quatre punts de vista: la qualitat, la quantitat, la relació i la modalitat. De cadascuna d'aquestes consideracions neixen d'altres definicions: bell és el que agrada desinteressadament; el que, sense concepte, agrada universalment; el que es percep com una finalitat sense cap objecte; el que, sense concepte, és objecte d'un plaer necessari. L'«Analítica del sublim» relaciona i distingeix el sublim del bell: el sublim coincideix amb el bell en el fet que no és un judici objectiu, sinó un judici de reflexió, però es diferencien que el primer suposa una finalitat (el grat que el bell produeix en la facultat de jutjar) i el segon la desborda (és inadequat per al grat): el bell agrada; el sublim aclapara. El judici del bell és, en definitiva, un judici sobre finalitat en la naturalesa de tipus reflexiu: es reflexiona sobre el grat o desgrat que el subjecte percep en la contemplació de l'objecte bell. És un judici individual amb pretensions de validesa universal; requereix, per tant, un fonament a priori. Aquest fonament és el sentit comú (estètic), que no és un altre que la possibilitat d'universalizar sentiments. El sentiment que s'universalitza, no es refereix a cap coneixement, sinó a una finalitat de la cosa bella que agrada a l'ànim. La Dialèctica presenta la coneguda antinòmia kantiana sobre el gust, que consisteix a afirmar que l'estètic suposa, i alhora no suposa, conceptes: no els suposa, perquè de gustibus non est disputandum [sobre els gustos no hi ha discussió]; els suposa, perquè hi ha una pretensió d'universalitat. La solució de l'antinòmia està que el judici estètic es funda realment en un concepte indeterminat, a saber, la capacitat de grat que tenen les facultats humanes davant la pura forma la «finalitat sense fi» del bell. Aquesta és una manera de subsumir el particular en el general. Aplicant a les coses (quan belles) una finalitat subjectiva (el grat), les concebem baix principis (regulatius) nous.

Hi ha una altra finalitat aplicable a la naturalesa, a més de l'estètica: la pròpia de la biologia o de l'orgànic. També aquesta és fruit del judici reflexiu de la facultat de jutjar; no d'un judici objectiu (determinant) de l'enteniment. La finalitat no existeix en la naturalesa més que atribuïda a la nostra manera de comprendre els seus fenòmens.Hi ha, doncs, dues classes de finalitat: la subjectiva aplicable al món estètic i l'objectiva aplicable al món orgànic. En tots dos casos, és alguna cosa que no existeix en les coses, sinó només a priori en el subjecte que fa judicis estètics o teleològics. El bell i el sublim expressen llibertat, i per això l'experiència estètica apropa a l'experiència moral. La teleologia de (que s'aplica a) els organismes suscita la idea que tota la naturalesa és teleològica, perquè és una reacció també en l'orgànic la finalitat apropa a l'ordre moral. En una i una altra forma, sota la facultat de jutjar, i mitjançant el judici de finalitat, semblen unir-se dos mons en principi separats: la naturalesa (l'enteniment) i la llibertat ( la raó i la moral).

Esquema de la Crítica del judici

1. Introducció: la facultat de jutjar uneix enteniment i raó

2. Primera part: El judici estètic

1. Analítica :

Analítica d'«el bell»: segons la qualitat, la quantitat, la relació i la modalitat.

Analítica d'«el sublim».

2. Dialèctica: la bellesa, símbol de la moralitat.

3. Segona part: El judici teleològic

1. Analítica de les finalitats en la naturalesa.

2. Dialèctica: la naturalesa com una fi.

4. Apèndix: el lloc de la teleologia entre els coneixements