En si i per a si

(del llatí in se, que tradueix el grec αὐτο, authó)

El que en principi és, o es considera, independentment de la resta i s'oposa a ser o estar, o a ser considerat, en una altra cosa. Plató aplica aquesta denominació a les Idees del Bell en-si, el Bé en-si, l'Igual en-si, etc. (veg. citació). Aristòtil l'aplica a la substància, al «això» (τόδε τί, tode tí) subjecte de propietats i mai propietat d'un altre subjecte. La tradició ha interpretat a Aristòtil distingint entre el que és in es i el que és in alio (veg. citació). Quan en si s'oposa a per a nosaltres, es refereix a les coses independentment de la manera com se'ns presenten a la nostra experiència: les coses tal com són (veg. citació). En Hegel, és el ser -les coses en general- abans de tota reflexió, o en la seva total immediatesa. Sartre utilitza «en si» per descriure el mer fet d'estar al món, la simple existència inerta i material, la facticitat. En Hegel i en Sartre, el «en si» s'oposa al «para sí», o consciència.

El «ésser en-si» és la simple possibilitat, l'essència d'alguna cosa, el primer moment en què alguna cosa se'ns presenta; Hegel ho considera un tot indiferenciado, la «indeterminació immediata», que representa ser i no-ser, l'ésser i el no-res. Un segon moment és aquell en què el possible s'ha fet real, existent; l'existència significa l'esdevenir de l'ésser i, a l'una, la solució de la primera contradicció de ser i no-ser: el possible s'ha convertit a ser existent. Però el que una cosa és només ho és veritablement quan és pensada com a tal, «intervinguda»: quan la realitat es converteix en idealitat, o quan és pensada per una consciència; llavors el «en si» es converteix en un «para sí», on realitat i idealitat són una mateixa cosa i la diferenciació s'ha convertit en una nova unitat intervinguda o coneguda (veg. text).

Per Sartre, en-soi i pour-soi són els conceptes bàsics de L'ésser i el no-res:es refereixen a l'home com a pura facticitat i com consciència (veg. citació).