Positivisme jurídic

Teoria jurídica que s'orienta cap a l'estudi científic del dret i uneix dret positiu amb legitimitat, separant al seu torn els conceptes de dret i moralitat. Els seus principis inspiradors són iustum quia iussum (és just perquè està manat) i auctoritas non veritas facit legem (la llei la fa l'autoritat, no la veritat), afirmats tots dos ja per Hobbes, que suggereixen que dret és l'imposat per l'autoritat legítima: ius positum, positiu, enfront dedret natural.

En el seu vessant voluntarista, el positivisme jurídic prové de Hobbes (i, abans, dels sofistes), per a qui la legitimitat, el dret, neix de l'acte voluntari, o d'un pacte social, pel qual els ciutadans se sotmeten lliurement a l'autoritat. En el seu vessant formalista, sobretot la representada per Hans Kelsen (1881-1973), el dret prové no d'una voluntat humana, ni àdhuc implícita, ni d'una voluntat superior, que pugui fonamentar una ètica, sinó d'una «norma fonamental», que dóna validesa al dret, i que en les democràcies és la constitució, la llei suprema.

Són moltes les variants actuals de positivisme jurídic, però coincideixen totes a partionar el dret d'altres elements extrajurídicos. Els valors ètics queden al marge, en el sentit que no és en ells on es funda el dret, ja que aquest ha de posseir pròpia validesa jurídica. A les teories de Kelsen, principal representant del positivisme jurídic, s'uneixen de forma significativa les de Herbert Hart, que publica El concepte de llei, en 1961. La crítica fonamental que es dirigeix contra el positivisme jurídic és el qüestionable aïllament que introdueix en l'estudi de les normes jurídiques, separant-les de tot context ètic i social.