Diferència entre revisions de la pàgina «Kant: imperatiu categòric (III)»
De Wikisofia
m (bot: -Veure també +Vegeu també) |
m (bot: - del com, + del qual,) |
||
| Línia 6: | Línia 6: | ||
|Idioma=Español | |Idioma=Español | ||
}} | }} | ||
| − | ''La naturalesa racional existeix com a fi en si mateixa''. Així es representa necessàriament l'home la seva pròpia existència, i en aquest sentit aquesta existència és un principi subjectiu de les accions humanes. Però també es representa així la seva existència tot ser racional, justament a conseqüència del mateix fonament racional que té valor per a mi, raó per la qual és, doncs, al mateix temps, un principi objectiu del | + | ''La naturalesa racional existeix com a fi en si mateixa''. Així es representa necessàriament l'home la seva pròpia existència, i en aquest sentit aquesta existència és un principi subjectiu de les accions humanes. Però també es representa així la seva existència tot ser racional, justament a conseqüència del mateix fonament racional que té valor per a mi, raó per la qual és, doncs, al mateix temps, un principi objectiu del qual, com a fonament pràctic suprem que és, han de poder derivar-se totes les lleis de la voluntat. L'imperatiu pràctic serà llavors com segueix: ''obra de tal manera que et relacions amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol un altre, sempre com una fi, i mai només com un mitjà''. |
{{Ref|Ref=I. Kant, ''Fundamentación de la metafísica de las costumbres'', cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10ª ed., p. 103-104).|Títol=Fundamentación de la metafísica de las costumbres|Cita=true}} | {{Ref|Ref=I. Kant, ''Fundamentación de la metafísica de las costumbres'', cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10ª ed., p. 103-104).|Títol=Fundamentación de la metafísica de las costumbres|Cita=true}} | ||
Revisió del 22:42, 18 set 2017
La naturalesa racional existeix com a fi en si mateixa. Així es representa necessàriament l'home la seva pròpia existència, i en aquest sentit aquesta existència és un principi subjectiu de les accions humanes. Però també es representa així la seva existència tot ser racional, justament a conseqüència del mateix fonament racional que té valor per a mi, raó per la qual és, doncs, al mateix temps, un principi objectiu del qual, com a fonament pràctic suprem que és, han de poder derivar-se totes les lleis de la voluntat. L'imperatiu pràctic serà llavors com segueix: obra de tal manera que et relacions amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol un altre, sempre com una fi, i mai només com un mitjà.
| I. Kant, Fundamentación de la metafísica de las costumbres, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10ª ed., p. 103-104). |
Vegeu també:
Primera definició d'imperatiu categòric.