Autor:Lledó, Emilio.

Filòleg i filòsof espanyol. Va néixer a Sevilla en 1927, va iniciar els seus estudis a Madrid i els va prosseguir a la Universitat de Heidelberg, on va estudiar filologia grega i filosofia amb H.G. Gadamer, K. Löwith, Dirlmeier i Regenbogen. De tornada a Espanya, va ser professor d'un institut de batxillerat a Valladolid, posteriorment va tornar a Alemanya, on va ser assistent a la Universitat de Heidelberg. Més tard va ser professor a la universitat de la Llacuna i en 1967 va obtenir la plaça de catedràtic d'història de la filosofia a la universitat de Barcelona, on va exercir una gran influència. Es va traslladar a Madrid i va ocupar el càrrec de vicerector de la UNED (universitat a distància), alternant la seva activitat amb classes a la Universitat Lliure de Berlín. En 1991 va obtenir el premi Humboldt de filosofia. En 1992 rep el Premi Nacional d'Assaig per El silenci de l'escriptura. A la fi de 1994 va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, càrrec que compagina amb el de membre de l'Acadèmia de Ciències de Berlín. A més pertany, entre altres societats científiques, a la Hegelgesellschaft i a la Societat Espanyola de Lingüística. Ha estat professor convidat en nombroses universitats: Universitat de Puerto Rico, Institut Italià per gli Studi Filosofici de Nàpols i, a partir de 1991 impartó classes en la Colgate University de Hamilton (Nova York). En l'actualitat és catedràtic emèrit de la UNED.

Conjuminant la seva triple faceta d'hermeneuta, filòleg i historiador de la filosofia ha revitalitzat la crítica filosòfica dels textos, especialment dels filòsofs grecs, ja que considera que el llenguatge grec ha tingut el privilegi de conceptualitzar i crear les bases de la terminologia filosòfica. Com a filòsof del llenguatge s'inspira en la tradició de l'últim Wittgenstein, però també en Humboldt, Sapir, Whorf, i evidentment en Gadamer i la tradició hermenèutica, a la qual es troba molt més vinculat que a la tradició analítica anglosaxona, amb la qual és molt crític.

Des d'aquest punt de partida ha desenvolupat les bases d'una semàntica filosòfica unida a la història del pensament, ja que tot pensament és pensamineto arrelat en el llenguatge. En ella estudia el llenguatge com a expressió històrica o memòria del logos (vegeu el text), que permet la reconstrucció dels textos filosòfics, i intenta desvetllar les mediacions que enfilen la filosofia amb el conjunt de la història de la cultura i de la societat. Al seu torn, aquesta perspectiva li condueix a considerar que el llenguatge implica una plena participació que va més enllà de la mera comunicació i forja els secrets de la història, entesa com una forma de memòria col·lectiva, la qual cosa li condueix també a una reflexió sobre la societat i sobre la sociologia del saber. D'aquesta manera uneix en la seva reflexió els problemes del llenguatge amb els de la filosofia pràctica.

• Bibliografia:Obres d'Emilio Lledó