Construcció

(del llatí constructio, reunió de materials per a edificar o construir)

Acció de la ment per la qual es dóna entitat objectiva a diversos elements imaginaris i convencionals que es constitueixen en un tot denominat constructe amb finalitats teòriques.

L'activitat del subjecte humà que constitueix l'objecte coneixent-lo.

En totes les teories cognoscitives es distingeix entre el que és donat a la consciència i el construït per la consciència, i per això últim s'entén l'activitat pròpia de la ment en la formació de l'objecte conegut, sigui en sentit racionalista, com idea innata o veritat universal i necessària, sigui en sentit empirista, com associació d'idees i elaboració d'impressions, sigui, finalment, en el sentit de l'apriorisme de Kant, per a qui la sensibilitat i l'enteniment construeixen específicament la forma, o manera de conèixer humana, de l'objecte. La idea de construcció s'utilitza també en matemàtiques, ja des dels mateixos Elements d'Euclides, com a mètode de raonament o demostració, i també en la mateixa fonamentació de la matemàtica moderna, segons l'intuïcionisme, d'acord amb el qual no n'hi ha prou amb l'absència de contradicció als pressupostos fonamentals per a admetre una entitat matemàtica, sinó que cal provar la seva existència construint-la positivament, mitjançant regles. L'epistemologia genètica de Piaget sosté la construcció per part del nen de les idees d'objecte i realitat, i les nocions fonamentals de causalitat, espai i temps, durant l'estadi denominat de les operacions concretes.

En la psicoanàlisi, construcció és aquell aspecte de la teràpia analítica, entesa com a interpretació, que persegueix recrear en la consciència del subjecte les condicions inicials origen del conflicte psicològic.

Vegeu constructivisme, per una explicació més detallada.