Signe

(del llatí signum, marca, ensenya)

En general, qualsevol entitat sensible que permet reconèixer un fet que no es percep. La part del signe que pot fer-se sensible és el representant, i la part absent, el representat. La noció de signe és, no obstant això, complexa (veg. text 1 i text 2), ja que abasta termes com símbol, senyal, símptoma, indici, representació, imatge, etc., que comparteixen com a característica comuna el fet que, per a qui els percep i identifica, evoquen la imatge d'una altra cosa. Per a alguns el signe ha de ser convencional i destinat a la comunicació, amb la qual cosa perdrien el caràcter sígnic el fum que produeix el foc o altres fenòmens naturals, que per uns altres són signes de comunicació. La definició més senzilla l'ofereix F. de Saussure, que presenta el signe com l'associació d'un significant i un significat, i denomina «significant» al representant i «significat» al representat. A la concepció diàdica de Saussure, s'oposa la concepció triàdica de Peirce, amb «representamen», «objecte» i «interpretante» com a elements. El signe és, doncs, per Peirce un representamen que envia a un objecte per la mediació d'un interpretante. Aquesta formulació presenta el signe com un procés, la «semiosis», que implica la cooperació de tres elements i, alhora, contempla l'existència del referent, que no apareixia en la concepció saussureana.

Peirce distingeix entre signes icones, signes índexs i signes símbols, distinció que s'ha generalitzat en l'àmbit de la semiòtica i que està fonamentada en la relació que s'estableix entre el signe i l'objecte. Si la relació és de tipus material, coincidència en la categoria de la qualitat (categoria primera), el signe és icona: una fotografia, una estàtua; si la relació és de contigüitat (categoria segona, d'objecte), el signe és un índex: una petjada, el fum; si la relació és convencional (categoria tercera, de la llei), el signe és un símbol: la paraula «signe». Cal tenir en compte que no existeixen les icones, índexs i símbols en estat pur, sinó que els signes contenen caràcters icònics, indicatius o simbòlics, i en cada cas s'actualitza un d'ells més que un altre.

En lingüística, Saussure va definir el signe com la relació existent entre una imatge acústica, el significant, que no és el so material sinó la seva petjada psíquica, i un concepte: el significat. El signe així definit posseeix dues característiques principals: el seu caràcter arbitrari i el seu caràcter lineal. Entén Saussure l'arbitrarietat com inmotivació, és a dir, entre el significant i el significat no existeix cap vincle natural (veg. text). Quant a la linealitat, extensió mesurable en una sola direcció, permet diferenciar el significant lingüístic d'altres significants que es presenten en diverses dimensions.