Diferència entre revisions de la pàgina «Sil·logisme pràctic»
De Wikisofia
(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} Raonament en forma de sil·logisme que representa, segons Aristòtil, la manera de raonar de la p...».) |
|||
| (12 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
| − | [[raonament|Raonament]] en forma de [[sil·logisme|sil·logisme]] que representa, segons [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], la manera de raonar de la persona que decideix actuar. Aristòtil anomena a aquest tipus de raonaments «sil·logismes del que ha de fer-se» ([[Grec::συλλογισμοί τὠν πρακτὠν]], ''sylogismei ton praktón''; ''Ètica a | + | [[raonament|Raonament]] en forma de [[sil·logisme|sil·logisme]] que representa, segons [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], la manera de raonar de la persona que decideix actuar. Aristòtil anomena a aquest tipus de raonaments «sil·logismes del que ha de fer-se» ([[Grec::συλλογισμοί τὠν πρακτὠν]], ''sylogismei ton praktón''; ''Ètica a Nicòmac'' VI, 12). Consta d'una [[premisses|premissa]] major que expressa el cas general del que és bo o del bé que l'agent desitja («El dolç és agradable»); d'una premissa menor que expressa el mitjà d'aconseguir aquell bé o que és un exemple concret del mateix («Heus aquí una ocasió de menjar pastissos»); i d'una conclusió que refereix l'actuació, o [[acció|acció]], a la qual l'agent es veu portat per les premisses establertes. |
El dolç és agradable ''Premissa major'' | El dolç és agradable ''Premissa major'' | ||
| Línia 10: | Línia 10: | ||
Els provo ''Conclusió'' | Els provo ''Conclusió'' | ||
| − | En cas d'[[acrasia|''acrasia'']],això és, de debilitat d'ànim per fer el bé que un creu que és deure seu fer, la major expressa un bé que ha d'aconseguir-se o un | + | En cas d'[[acrasia|''acrasia'']],això és, de debilitat d'ànim per a fer el bé que un creu que és deure seu fer, la major expressa un bé que ha d'aconseguir-se o un deure que ha de complir-se, però el feble de voluntat és incapaç d'arribar a la bona conclusió |
<div class='mw-collapsible mw-collapsed'> | <div class='mw-collapsible mw-collapsed'> | ||
| − | ''' | + | '''Veg. exemple ↓''' |
<div class="mw-collapsible-content"> | <div class="mw-collapsible-content"> | ||
El personatge prudent, posem per cas un pare, delibera de la següent manera: | El personatge prudent, posem per cas un pare, delibera de la següent manera: | ||
| Línia 27: | Línia 27: | ||
Prenc la decisió de no beure | Prenc la decisió de no beure | ||
| − | [...] L'home ''acrático ''contempla dos sil·logismes que comparteixen la premissa menor. Recordem el bon sil·logisme, A, i afegim el B : | + | [...] L'home ''acrático ''contempla dos sil·logismes que comparteixen la premissa menor. Recordem el bon sil·logisme, A, i afegim el B: |
'''B. El mal sil·logisme''' | '''B. El mal sil·logisme''' | ||
| Línia 39: | Línia 39: | ||
Bec o intent beure | Bec o intent beure | ||
| − | La persona feble de voluntat accepta en general la premissa major del | + | La persona feble de voluntat accepta en general la premissa major del bon sil·logisme, «Un pare ha de donar sempre bon exemple i no beure alcohol». Però sota la força del seu desig de plaer junta la premissa menor, comuna a tots dos sil·logismes, amb la premissa major del mal sil·logisme. I, en conseqüència, beu (o intenta beure). |
________________________________ | ________________________________ | ||
G. Thomas, ''An Introduction to Ethics. Five Central Problems'', Duckworth, Londres-Indianapolis/Cambridge 1994, p. 171-172. | G. Thomas, ''An Introduction to Ethics. Five Central Problems'', Duckworth, Londres-Indianapolis/Cambridge 1994, p. 171-172. | ||
| − | </div></div>No és, segons Aristòtil, un cas d'algú que «fa el mal sabiendas», com prohibeix pensar l'[[intel·lectualisme moral|intel·lectualisme moral]], sinó simplement que «si no s'és | + | </div></div>No és, segons Aristòtil, un cas d'algú que «fa el mal sabiendas», com prohibeix pensar l'[[intel·lectualisme moral|intel·lectualisme moral]], sinó simplement que «si no s'és bo no s'és prudent» ([[Recurs:Cita d'Aristòtil 6|veg. citació ↓]]), i només el prudent decideix bé. |
<div class='mw-collapsible mw-collapsed'> | <div class='mw-collapsible mw-collapsed'> | ||
| − | ''' | + | '''veg. citació ↓''' |
<div class="mw-collapsible-content"> | <div class="mw-collapsible-content"> | ||
| − | La recta conformació d'aquest ull de l'ànima no es produeix sense virtut, [...] ja que els | + | La recta conformació d'aquest ull de l'ànima no es produeix sense virtut, [...] ja que els raonaments d'ordre pràctic tenen un principi. Per exemple, «com que el fi és aquest», o «atès que el millor és això», sigui com vulgui [...], i aquest fi no sembla clar sinó al bé, perquè la maldat ens perverteix i fa que no enganyem quant als principis de l'acció. De manera que evidentment és impossible ser prudent no sent bo. |
________________________________ | ________________________________ | ||
| − | Aristòtil, ''Ètica a | + | Aristòtil, ''Ètica a Nicòmac, ''VI, 12 (Centre d'Estudis Constitucionals, Madrid 1985, p. 100)</div> |
</div> | </div> | ||
Revisió de 12:50, 18 set 2018
Raonament en forma de sil·logisme que representa, segons Aristòtil, la manera de raonar de la persona que decideix actuar. Aristòtil anomena a aquest tipus de raonaments «sil·logismes del que ha de fer-se» (συλλογισμοί τὠν πρακτὠν, sylogismei ton praktón; Ètica a Nicòmac VI, 12). Consta d'una premissa major que expressa el cas general del que és bo o del bé que l'agent desitja («El dolç és agradable»); d'una premissa menor que expressa el mitjà d'aconseguir aquell bé o que és un exemple concret del mateix («Heus aquí una ocasió de menjar pastissos»); i d'una conclusió que refereix l'actuació, o acció, a la qual l'agent es veu portat per les premisses establertes.
El dolç és agradable Premissa major
Heus aquí l'ocasió de menjar pastissos Premissa menor
_____________
Els provo Conclusió
En cas d'acrasia,això és, de debilitat d'ànim per a fer el bé que un creu que és deure seu fer, la major expressa un bé que ha d'aconseguir-se o un deure que ha de complir-se, però el feble de voluntat és incapaç d'arribar a la bona conclusió
Veg. exemple ↓
El personatge prudent, posem per cas un pare, delibera de la següent manera:
A. El bon sil·logisme
Un pare ha de donar sempre bon exemple i no beure alcohol
Això és alcohol
_______________________
Prenc la decisió de no beure
[...] L'home acrático contempla dos sil·logismes que comparteixen la premissa menor. Recordem el bon sil·logisme, A, i afegim el B:
B. El mal sil·logisme
Beure alcohol és agradable
Això és alcohol
_______________________
Bec o intent beure
La persona feble de voluntat accepta en general la premissa major del bon sil·logisme, «Un pare ha de donar sempre bon exemple i no beure alcohol». Però sota la força del seu desig de plaer junta la premissa menor, comuna a tots dos sil·logismes, amb la premissa major del mal sil·logisme. I, en conseqüència, beu (o intenta beure).
________________________________
G. Thomas, An Introduction to Ethics. Five Central Problems, Duckworth, Londres-Indianapolis/Cambridge 1994, p. 171-172.
No és, segons Aristòtil, un cas d'algú que «fa el mal sabiendas», com prohibeix pensar l'intel·lectualisme moral, sinó simplement que «si no s'és bo no s'és prudent» (veg. citació ↓), i només el prudent decideix bé.
veg. citació ↓
La recta conformació d'aquest ull de l'ànima no es produeix sense virtut, [...] ja que els raonaments d'ordre pràctic tenen un principi. Per exemple, «com que el fi és aquest», o «atès que el millor és això», sigui com vulgui [...], i aquest fi no sembla clar sinó al bé, perquè la maldat ens perverteix i fa que no enganyem quant als principis de l'acció. De manera que evidentment és impossible ser prudent no sent bo.
________________________________
Aristòtil, Ètica a Nicòmac, VI, 12 (Centre d'Estudis Constitucionals, Madrid 1985, p. 100)