Diferència entre revisions de la pàgina «Bonaventura, sant»
De Wikisofia
m (bot: - per atribuir l'arribada + per a atribuir l'arribada) |
m (bot: - i del «Aristòtil» + i de l'«Aristòtil») |
||
(Hi ha 6 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
Línia 5: | Línia 5: | ||
<small>(pròpiament Giovanni Fidenza)</small> | <small>(pròpiament Giovanni Fidenza)</small> | ||
− | Anomenat «Bonaventura», potser per sant Francesc d'Assís mateix, a l'ordre del qual pertanyia. Una de les figures centrals de l'apogeu de | + | Anomenat «Bonaventura», potser per sant Francesc d'Assís mateix, a l'ordre del qual pertanyia. Una de les figures centrals de l'apogeu de la [[escolàstica, escolasticisme|filosofia escolàstica]] del s. XIII; teòleg i filòsof de l'orde dels franciscans, al que la tradició va atorgar el títol de «doctor seràfic». Va néixer a Bagnorea, o Bagnoregio, prop de Viterbo, en la Toscana (Itàlia) i va estudiar a París, de 1232-1246, on va ser deixeble d'[[Autor:Alexandre de Hales|Alexandre de Hales]], a qui anomena «mestre i pare», i on va ingressar en l'orde franciscà. De 1253 a 1255 ensenya a París per la mateixa època en què ho fa [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]], nomenats tots dos pel papa, que va intervenir en la discussió que es va produir entre ordes mendicants i clergat secular que es disputaven l'ensenyament a la universitat de París. L'un i l'altre encarnen dos enfocaments diferents de la filosofia escolàstica, que es van perpetuar en les seves respectives ordes religiosos; tots dos moren el mateix any. El seu'' Comentari a les sentències'', es considera un model de comentari escolàstic a les sentències de [[Autor:Pere Llombard|Pere Llombard]]; i les seves ''Col·lacions'' ''sobre els deu manaments'', [conferències], constitueixen un atac a l'aristotelisme [[averroisme|averroista]] ([[Recurs:Bonaventura: contra els errors dels filòsofs|vegeu el text]]) i a diverses «sectes herètiques» que s'oposen a la fe: Bonaventura és un místic que, en fer [[teologia|teologia]], raona les seves creences sota el lema agustinià de «no entendreu si no creeu», amb el rerefons dels principis filosòfics d'[[Autor:Agustí d'Hipona, sant|Agustí d'Hipona]] i de l'«Aristòtil» platònic d'[[Autor:Avicenna|Avicenna]]. En el seu ''Itinerari de la ment cap a Déu'', o camí que segueix la ment per a anar a Déu, escrit a la muntanya Alvèrnia, escenari de fenòmens místics per als franciscans, no té objeccions a fondre la [[mística|mística]] amb la filosofia, com havien fet ja l'[[Victorins |escola de sant Víctor]] i [[Autor:Bernat de Claravall, sant|sant Bernat]] en el s. XII, i en exposar el setè grau de pujada cap a Déu deixa l'enteniment per a atribuir l'arribada només al cor, a l'èxtasi. Aquesta síntesi de pensament i mística, pròpia de sant Bonaventura, va passar a caracteritzar el que es va denominar escola franciscana de l'escolàstica, entre els autors principals de la qual estan Robert Kilwardby ( 1279), Guillem de la Mare ( 1928), Joan Peckham ( 1292) i Mateo d'Aquasparta (1240-1302). [[Autor:Duns Escot, Joan|Joan Duns Escot]], de la mateixa ordre i tendència, representa una nova interpretació d'Aristòtil i una major racionalització del pensament. |
{{ImatgePrincipal | {{ImatgePrincipal | ||
|Imatge=Buenaventura.jpg | |Imatge=Buenaventura.jpg |
Revisió de 23:58, 5 feb 2018
(pròpiament Giovanni Fidenza)
Anomenat «Bonaventura», potser per sant Francesc d'Assís mateix, a l'ordre del qual pertanyia. Una de les figures centrals de l'apogeu de la filosofia escolàstica del s. XIII; teòleg i filòsof de l'orde dels franciscans, al que la tradició va atorgar el títol de «doctor seràfic». Va néixer a Bagnorea, o Bagnoregio, prop de Viterbo, en la Toscana (Itàlia) i va estudiar a París, de 1232-1246, on va ser deixeble d'Alexandre de Hales, a qui anomena «mestre i pare», i on va ingressar en l'orde franciscà. De 1253 a 1255 ensenya a París per la mateixa època en què ho fa Tomàs d'Aquino, nomenats tots dos pel papa, que va intervenir en la discussió que es va produir entre ordes mendicants i clergat secular que es disputaven l'ensenyament a la universitat de París. L'un i l'altre encarnen dos enfocaments diferents de la filosofia escolàstica, que es van perpetuar en les seves respectives ordes religiosos; tots dos moren el mateix any. El seu Comentari a les sentències, es considera un model de comentari escolàstic a les sentències de Pere Llombard; i les seves Col·lacions sobre els deu manaments, [conferències], constitueixen un atac a l'aristotelisme averroista (vegeu el text) i a diverses «sectes herètiques» que s'oposen a la fe: Bonaventura és un místic que, en fer teologia, raona les seves creences sota el lema agustinià de «no entendreu si no creeu», amb el rerefons dels principis filosòfics d'Agustí d'Hipona i de l'«Aristòtil» platònic d'Avicenna. En el seu Itinerari de la ment cap a Déu, o camí que segueix la ment per a anar a Déu, escrit a la muntanya Alvèrnia, escenari de fenòmens místics per als franciscans, no té objeccions a fondre la mística amb la filosofia, com havien fet ja l'escola de sant Víctor i sant Bernat en el s. XII, i en exposar el setè grau de pujada cap a Déu deixa l'enteniment per a atribuir l'arribada només al cor, a l'èxtasi. Aquesta síntesi de pensament i mística, pròpia de sant Bonaventura, va passar a caracteritzar el que es va denominar escola franciscana de l'escolàstica, entre els autors principals de la qual estan Robert Kilwardby ( 1279), Guillem de la Mare ( 1928), Joan Peckham ( 1292) i Mateo d'Aquasparta (1240-1302). Joan Duns Escot, de la mateixa ordre i tendència, representa una nova interpretació d'Aristòtil i una major racionalització del pensament.