Principi del plaer- principi de realitat

Sigmund Freud

Segons Freud, el principi del plaer juntament amb el principi de realitat són principis que regeixen el funcionament psíquic humà. La noció de principi del plaer va ser inicialment formulada per Fechner en 1848 sota el nom de «principi del plaer de l'acció», però és Freud qui tematitza al llarg de les seves obres la noció de principi de plaer entès com a rector dels actes que tendeixen a la consecució del plaer o, millor dit, a l'allunyament del dolor o desplaure. En una primera etapa Freud ho va denominar «principi de la inèrcia de les neurones», i segons ell, és el que regeix el funcionament del sistema neurónico per a mantenir-se en un estat de baixa excitació, ja que, en cas contrari, apareix el dolor o desplaure. Més endavant concebrà aquest principi com a regulador general de l'estructura psicològica, de manera que, a partir de la seva divisió en tres estructures de la psique: el això el jo i el superjò, considerarà que l'això, que és inconscient, està regit pel principi del plaer que tendeix a la immediata satisfacció i realització de tots els desitjos i pulsions ja sigui realment, ja sigui en la fantasia, a l'efecte de reduir l'excitació. El jo, en canvi, a instàncies del superjo, es regeix pel principi de realitat, que sobre la base de les exigències ètiques socialment establertes, modifica els impulsos sorgits de l'això. Mitjançant el principi de realitat el jo pren la decisió de si ha de realitzar o postergar la satisfacció dels desitjos o, fins i tot, si ha de suprimir l'aspiració de la pulsió per considerarla perillosa. La formació del jo es determina a partir d'aquesta tensió entre els dos principis psíquics fonamentals.

En Més enllà del principi del plaer, Freud defensà l'existència d'un instint de mort (thánatos) que té com a missió la tornada de tot l'animat a l'estat d'inanimat, en oposició a l'eros la missió del qual és, per contra, perpetuar la vida. (veg. text 1 text 2 , text 3 ). Vegeu psicoanàlisi.