Autor:Leonardo da Vinci



Pintor, escultor, arquitecte, enginyer, teòric de l'art i savi italià. Va néixer a Vinci (Toscana), però aviat va ser a Florència, on, des de 1469 va treballar en el taller de Verrochio. En 1478, va realitzar les seves primeres obres: «L'Anunciació» i «L'adoració dels Mags». En 1482 es va traslladar a Milà, període en el qual, com a pintor va realitzar obres tan importants com: «La Verge de les roques» (1483), en la qual va aconseguir de forma definitiva la transfiguració del tema per mitjà de la difusió de la llum, i «El sant Sopar» del refetor de Santa Maria delle Grazie, 1499, una de les seves obres mestres. Des de 1482 fins a 1499, va treballar per Ludovico el Moro. Després de breus estades a Màntua i Venècia, Leonardo es va instal·lar en Romagna, al servei de Cèsar Borgia. En 1503 va tornar a Florència, on va pintar el més popular de tots els seus quadres, el retrat de «Mona Lisa del Giocondo», anomenada «La Gioconda». Ja des dels seus inicis com a pintor va posar una especial èmfasi en la captació de la llum, obsessió que es manifesta en la invenció d'una nova tècnica pictòrica –el sfumato–, i es fa patent en molts dels seus quadres, com en el Sant Joan Baptista, el Sant Jerònim, La Verge de les roques, la mateixa Gioconda, etc., així com en els seus experiments amb cossos transparents i amb els miralls, la qual cosa és una manifestació de les influències de la filosofia neoplatònica i de la metafísica de la llum que impregnava el pensament hermètic, que tant li va influir.

La Gioconda o Mona Lisa (1503-1519); oli sobre taula. Actualment en el Museu del Louvre

Es va traslladar novament a Milà on va formar escola. Posteriorment se'n va anar a Roma, on va romandre dos anys, època en la qual va iniciar la redacció del seu important Tractat de la pintura, que es va publicar pòstumament (en 1561). Cridat per Francesc I de França, va ser a aquest país, on va morir a Le Clos-Lucé, després d'haver-se dedicat a l'arquitectura. Però, a més de les seves activitats com a artista, va elaborar nombrosos escrits sobre enginyeria mecànica i anatomia, i gran nombre d'invents, teories i dibuixos que li acreditarien, a partir de llavors, com a home d'un rigorós esperit científic. En totes aquestes múltiples activitats Leonardo va prodigar el seu immens talent que li han convertit en el prototip de l'home del Renaixement que recull tots els aspectes de l'humanisme («l'home és el model del cosmos», deia, assenyalant la relació entre macrocosmos i microcosmos) i la nova ciència renaixentista.

En obres com Laude del Sole i Ermete filosofo, també s'observa la influència de Nicolau de Cusa i la tesi de la reproducció del macrocosmos pel microcosmos, així com una certa mística dels nombres. No obstant això, com ha assenyalat la moderna crítica, era un «uomo senza lettere», ple de talent al marge dels cercles «oficials» del saber. En part, a causa de les limitacions de la seva formació autodidàctica, Leonardo no va poder arribar a ocupar el lloc en la ciència que ocuparia Galileu.

Dibuix de L'home de Vitruvi (cap a 1487), actualment en la Galeria de l'Acadèmia de Venècia

Per a ell, l'art és una forma de coneixement inseparable de la ciència i la filosofia, i capaç de subministrar un autèntic coneixement sobre la naturalesa. Aquesta l'entenia com la manifestació de Déu com a artífex o artista, no només quant a les formes del cos humà sinó també referent a la seva estructura interna i, en general, als principals fenòmens de la Naturalesa. Per a ell la naturalesa està «plena de causes infinites» el que el porta a negar per tant, l'abast absolut de les ciències exactes. Tanmateix, això no va ser obstacle perquè intentés desentranyar els misteris de la dinàmica, i entendre el mecanisme del moviment de les ones, dels remolins d'aigua o d'aire, el fregament, la caiguda lliure dels greus, les lleis del xoc, els fenòmens vibratoris i, en general, totes les manifestacions de la naturalesa. Aquests estudis els va exposar en el seu tractat De ludo geometrico, que va quedar inacabat. Aquestes investigacions li van conduir a descobriments sorprenents sobre les forces. També va estudiar la calor i el magnetisme. En aquests estudis, que va conjuminar a la representació artística, Leonardo no tractava d'imitar la naturalesa, sinó que –a la manera neoplatònic desenvolupat pel seu amic Marsilio Ficino – pensava que cal captar la forma o la idea que la naturalesa segueix, i investigant-la, descobrir com actua. Encara que l'art treballi amb la matèria, el separa estrictament (en particular la pintura) del treball manual, assimilant-lo a una activitat intel·lectual, a un art liberal. Aquesta intelectualització de l'art i la idea de captar la forma d'actuació de la naturalesa li condueixen a l'estudi de les matemàtiques, ja que solament a través d'elles es pot captar el significat ocult del món, les lleis de la proporció i la perspectiva (a l'estudi de la qual Leonardo es va dedicar). D'altra banda, per a captar els mecanismes pels quals la naturalesa es regeix i actua cal també un pacient treball pràctic. Per això, abans d'executar una obra, investiga, estudia, experimenta i realitza múltiples disseccions anatòmiques (va voler publicar un tractat d'anatomia humana profusament il·lustrat amb els seus dibuixos, encara que no el va finalitzar i va quedar inèdit).