Saviesa

 (del llatí sapientia, comportament racional que dirigeix el pensament en tots els àmbits del conèixer i l'obrar)

Originàriament el terme grec sofia significava una certa habilitat o disposició cap a l'acció o l'execució d'alguna tasca. D'aquí va passar a ser sinònim d'«art» en general. Posteriorment va ser adquirint la connotació d'una disposició fonamentalment racional.

Pitàgores, en qui aquesta noció adquireix el significat de coneixement ple, considerava que era inassolible, per això afirmava que el coneixement suprem era només filo-sofia, anhel de saviesa. Plató, que també la considerava com el coneixement suprem, la concebia com la contemplació del summe Bé. Per aquest motiu, des de la perspectiva de l'intel·lectualisme moral, aquesta noció adquirís el doble significat de summe coneixement, però també de summa virtut. Aristòtil, en canvi, en l'Ètica a Nicòmac, va distingir entre la saviesa (σοφία, sofia) i la prudència (φρόνησις, phrónesis). La primera la considerava com el suprem coneixement, el del saber desinteressat de l'universal o saber pel saber, identificable, doncs, amb la filosofia primera o unió de la raó amb el coneixement ple dels primers principis. La prudència, en canvi, estava orientada cap a la pràctica i l'acció moral. En l'hel·lenisme, a causa de l'orientació fonamentalment ètica de la filosofia, la saviesa torna a adquirir un caràcter pràctico-moral, i reuneix novament els significats que Aristòtil hi havia distingit. Així, pels estoics, per exemple, la saviesa s'identifica de nou amb la prudència, i és un coneixement i una direcció de l'acció sostrets a tota passió. El propi de l'ideal del savi que considera que el seu saber individual és només una forma de la saviesa còsmica i per això afronta desapassionadament i accepta plenament el destí. En els estoics, en la mesura que es remet a una saviesa còsmica, aquesta noció adquireix unes connotacions semblants a les del logos. Amb l'adveniment del cristianisme la noció de saviesa adopta un caràcter religiós i es concep com el coneixement i plena obediència dels preceptes i mandats de la llei divina. De nou, doncs, s'identifica amb la noció de vida prudent. Ara bé, en la mesura que la plena obediència de la llei de Déu només és possible per la intervenció de la gràcia, la saviesa s'assimila a una espècie d'il·luminació divina. En el Renaixement torna a adquirir les característiques que li havien atorgat les escoles morals del període hel·lenístic. Amb la Il·lustració la noció de saviesa es va deslligant de la referència a Déu, i Kant la considera com l'acord entre la voluntat d'un ésser amb el seu objecte final. En aquest sentit és un ideal de la raó al que es tendeix sense que mai pugui aconseguir-se plenament.