Sistema

(del grec σύστημα, sýstema, compost de parts, derivat de syn, amb, i ístemi, establir: conjunt)

En general, conjunt d'elements en interacció (veure text). La interrelació o interacció dels elements fa que aquests s'organitzin en un sistema o puguin ser considerats parts d'un sistema; la interrelació suposa també interdependència. Un sistema és una forma de «totalitat», sense ser estrictament un tot, o d' «organització», sense ser necessàriament un organisme. Segons el tipus d'elements, d'interacció i de totalitat resultant poden distingir-se moltes classes de sistemes: un organisme o una màquina, els cristalls, un termòstat, el sol i els seus planetes, l'estesa de vies fèrries d'un país i la xarxa hidroelèctrica, el llenguatge humà, el llenguatge formal, una teoria científica, una població, una cultura, l'ensenyament i fins a la mateixa societat i els seus valors són, o poden considerar-se com, diversos sistemes que comparteixen determinats isomorfismes, que els fan aptes per ser estudiats per una teoria general dels sistemes. Si les relacions entre els components són estables, el sistema és denominat estàtic; si canvien amb el temps, dinàmic. Un sistema pot ser obert o tancat: sistema obert és el que, a més de mantenir parts interrelacionades, es relaciona també amb el medi ambient, una dels seus principals característiques és que suposa processos irreversibles: els organismes vius són, segons això, sistemes oberts (veure text ).

En la teoria del coneixement tradicional, de Descartes a Hegel, s'afirma que el saber, o la ciència, tendeix a consumar-se com a sistema. Així, Descartes i Spinoza desenvolupen un sistema filosòfic basat en la noció de substància, i Kant creu que la raó humana és «arquitectònica» i «sistemàtica» per naturalesa: tendeix a buscar la cohesió de tot quant coneix com si tot formés part d'un mateix sistema(veure cita).Per a Hegel, la veritat només existeix com a sistema (veure cita). Després d'una reacció generalitzada de crítiques contra el esperit de sistema d'Hegel, entre les quals destaquen les de Kierkegaard i Nietzsche, sembla que ja no pot parlar-se, en principi, de pretensions sistemàtiques per a la filosofia.