Evidència

(del llatí evidentia, visibilitat, claredat, possibilitat de veure)

Hi ha evidència quan alguna cosa es fa tan present a l'esperit humà que és impossible dubtar-ne (veg. exemple); per això de vegades havia estat denominada «llum intel·lectual». Es definia com aquella situació en què es troba una ment que percep, d'una manera immediata i clarivident i que dóna origen a una certesa total, que un enunciat és veritable, sense haver de recórrer a proves o demostracions. És, per tant, una qualitat subjectiva de la ment que coneix, i no una propietat d'un objecte conegut. Ha estat adoptada com criteri de veritat de l'epistemologia clàssica, per exemple per Descartes (vegeu el text); és, així mateix, criteri de certesa. L'evidència pot identificar-se amb la intuïció, però no és necessàriament intuïtiva, pot ser també discursiva; pot aconseguir-se a través d'un procés d'inferència.

En admetre's les denominades geometries no-euclidianes, es va rebutjar la idea que fos l'evidència el fonament necessari dels principis matemàtics (vegeu el text de von Mises).

En la teoria del coneixement actual, l'evidència queda relegada a ser un criteri subjectiu de veritat i de certesa, però és més important l'establiment d'una teoria de la veritat i de la creença racional, la determinació del significat dels enunciats i les condicions que han de complir-se per a una adequada contrastació d'aquests.

Els sistemes axiomàtics moderns no recorren a l'evidència com a fonament i les ciències empíriques es caracteritzen menys per a plantejar-se el problema de la veritat que el del mètode de contrastar les seves afirmacions.

---

Vegeu regles del mètode cartesià.