Diferència entre revisions de la pàgina «Passió»
De Wikisofia
(4 revisions intermèdies per un altre usuari que no es mostra) | |||
Línia 3: | Línia 3: | ||
<small>(del llatí ''passio'', de ''pati'', sofrir; en grec [[Grec::πάθος]], ''pathos'')</small> | <small>(del llatí ''passio'', de ''pati'', sofrir; en grec [[Grec::πάθος]], ''pathos'')</small> | ||
− | En el seu sentit primitiu relacionat amb l'etimologia del terme, la modificació qualitativa | + | En el seu sentit primitiu relacionat amb l'etimologia del terme, la modificació qualitativa –o afecció– que una cosa sofreix per acció d'una altra. Així, per exemple, en Aristòtil, per a qui passió i [[acció|acció]], el seu oposat, són [[categoria|categories]] accidentals de l'[[Ésser_/_Ser|ésser]] ([[Recurs:cita Aristòtil 4|vegeu la citació]]). En aquest sentit aristotèlic de passió com a passivitat o receptivitat, «estar griposo» és una passió. No obstant això, li és connatural al terme, també des d'antic, el referir-se a l'[[emoció|emoció]] o al [[desig|desig]] intensos o violents. En l'actualitat sol definir-se com a emoció o afectivitat extrema, o reacció afectiva (del llatí ''affectus'', estat d'ànim, passió) intensa a un [[estímul|estímul]]. |
− | És tradicional des d'antic ([[Recurs:Plató:_el_mite_del_carro_alat| | + | És tradicional des d'antic ([[Recurs:Plató:_el_mite_del_carro_alat|vegeu el text]]), i no només en filosofia, enfrontar la raó a la passió, de manera que normalment ha d'entendre's que és propi de la [[racionalitat|racionalitat]] humana i de la vida ètica sostenir que la raó ha de dominar sobre les passions. Però la valoració de la passió en si mateixa divergeix enormement segons els autors i les seves tendències filosòfiques. És comú considerar que les passions en si no són ni bones ni dolentes, o bé totes bones, segons [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] ([[Recurs:cita Descartes 6|vegeu la citació]]), i que, per tant, existeix un àmbit psicològic autònom de la passió, les seves causes, els seus efectes i la seva funció en relació amb l'[[acció|acció]] i a la mateixa vida ([[Recurs:cita Gurméndez|vegeu la citació]]). Entre els encomis a la passió, és característica la inversió del plantejament platònic que fa Hume: la servitud toca a la raó ([[Recurs:cita Hume 1|vegeu la citació]]); la raó sola no pot ser origen de cap acció ni de cap volició; la raó només pensa, i únicament la [[voluntat|voluntat]] decideix segons les seves lleis pròpies. Per això la moralitat, capaç, ella sí, de regular passions i accions ([[Recurs:cita Hume 2|vegeu la citació]]), no pot fundar-se en la [[raó|raó]]. |
{{Etiqueta | {{Etiqueta |
Revisió de 14:19, 9 maig 2020
(del llatí passio, de pati, sofrir; en grec πάθος, pathos)
En el seu sentit primitiu relacionat amb l'etimologia del terme, la modificació qualitativa –o afecció– que una cosa sofreix per acció d'una altra. Així, per exemple, en Aristòtil, per a qui passió i acció, el seu oposat, són categories accidentals de l'ésser (vegeu la citació). En aquest sentit aristotèlic de passió com a passivitat o receptivitat, «estar griposo» és una passió. No obstant això, li és connatural al terme, també des d'antic, el referir-se a l'emoció o al desig intensos o violents. En l'actualitat sol definir-se com a emoció o afectivitat extrema, o reacció afectiva (del llatí affectus, estat d'ànim, passió) intensa a un estímul.
És tradicional des d'antic (vegeu el text), i no només en filosofia, enfrontar la raó a la passió, de manera que normalment ha d'entendre's que és propi de la racionalitat humana i de la vida ètica sostenir que la raó ha de dominar sobre les passions. Però la valoració de la passió en si mateixa divergeix enormement segons els autors i les seves tendències filosòfiques. És comú considerar que les passions en si no són ni bones ni dolentes, o bé totes bones, segons Descartes (vegeu la citació), i que, per tant, existeix un àmbit psicològic autònom de la passió, les seves causes, els seus efectes i la seva funció en relació amb l'acció i a la mateixa vida (vegeu la citació). Entre els encomis a la passió, és característica la inversió del plantejament platònic que fa Hume: la servitud toca a la raó (vegeu la citació); la raó sola no pot ser origen de cap acció ni de cap volició; la raó només pensa, i únicament la voluntat decideix segons les seves lleis pròpies. Per això la moralitat, capaç, ella sí, de regular passions i accions (vegeu la citació), no pot fundar-se en la raó.