Epistemologia genètica

Jean Piaget

Tal com la defineix el seu fundador, Jean Piaget (1896-1980), és una teoria del desenvolupament del coneixement, que «tracta de descobrir les arrels dels diferents tipus de coneixement des de les seves formes més elementals i seguir el seu desenvolupament en els nivells ulteriors, inclusivament fins al pensament científic» (vegeu la citació 1 i vegeu la citació 2 ). Piaget parteix de la convicció que el coneixement és una construcció contínua, i que la intel·ligència no és més que una adaptació de l'organisme al mitjà, alhora que el resultat d'un equilibri entre les accions de l'organisme sobre el mitjà i d'aquest sobre l'organisme. D'aquí que el nucli central de l'epistemologia genètica consisteixi en una explicació del desenvolupament de la intel·ligència com un procés segons fases o gènesis, cadascuna de les quals representa un estadi de l'equilibri que es produeix entre l'organisme i el mitjà, a través de determinats mecanismes d'interrelació, com són l'assimilació i l'acomodació, alhora que un moment o fase d'adaptació de l'organisme al mitjà. Aquestes diverses fases d'equilibri es caracteritzen com a estructures, perquè organitzen o estructuren la conducta de l'organisme en el trajecte de la seva adaptació.

Per a explicar l'origen del coneixement, s'han donat tradicionalment dues explicacions: l'empirista i l'apriorista o innatista. Segons la primera, el coneixement prové de fora de l'organisme humà i el subjecte aprèn a rebre'l més o menys passivament; segons la segona, el coneixement és una imposició d'estructures internes del subjecte sobre els objectes. A la primera Piaget l'ha anomenat «gènesi sense estructures» i a la segona, «estructures sense gènesis». Enfront d'aquestes dues solucions històriques, Piaget sosté la postura pròpia que no hi ha estructures que no provinguin d'altres estructures, això és sense gènesis, i que tota gènesi, o desenvolupament, requereix una estructura prèvia. Al seu entendre, l'origen del coneixement no s'explica prou ni a partir dels objectes ni dels subjectes, ja constituïts i independents els uns dels altres; sinó de tots dos, i precisament a partir d'una gairebé total indiferenciació (de subjecte i objecte) al començament de la vida del nen. En néixer, el nen no té consciència de si mateix ni es percep com a subjecte ni percep les coses com a objectes; no hi ha, al començament, diferenciació entre subjecte i objecte. L'un i l'altre seran resultat d'una interacció mútua, que s'aconsegueix a través de l'acció o actuació del subjecte sobre els objectes i d'aquests sobre aquell. Pot dir-se, segons Piaget, que el pensament té el seu origen en les operacions del subjecte (operacionisme). En aquest intercanvi mutu consisteix exactament el procés adaptatiu biològic, que, en l'aspecte psicològic, no és altra cosa que el desenvolupament progressiu de la intel·ligència. L'adaptació consisteix en la successiva conformació d'estructures cognoscitives, que són precisament successives organitzacions de maneres d'actuar el subjecte.

Els mecanismes de transformació d'aquestes estructures successives són l'assimilació i l'acomodació. Assimilació és l'acció de l'organisme sobre els objectes als quals modifica, mentre que l'acomodació és la modificació del subjecte causada pels objectes. El que es modifica són precisament els esquemes d'acció. Un esquema és una manera constant d'actuar, que suposa una organització de la intel·ligència. Els esquemes propis de l'acció de prensió dels nens petits suposen cert grau d'intel·ligència, ja que el nen no només sap agafar una cosa determinada sinó totes les semblants, i sap resoldre, per tant, els problemes de la prensió. La intel·ligència, per Piaget, igual que l'instint, no és més que una extensió adaptativa de l'òrgan, mitjançant el qual es regulen les relacions amb el mitjà. Per aquest motiu pugui parlar-se de les bases biològiques de l'epistemologia genètica.

En el desenvolupament del conjunt d'aquests esquemes de comportament, Piaget distingeix dues grans fases: la de la intel·ligència sensoriomotriu i la de la intel·ligència conceptual. El desenvolupament de la intel·ligència sensoriomotriu té lloc des del naixement fins als 18/24 mesos. A partir de la modificació dels reflexos innats de la succió i de la prensió, el nen comença a desenvolupar la seva intel·ligència, pràctica i manipulativa (sensoriomotriu), que consisteix fonamentalment en una diferenciació entre ell i el món o els objectes: els objectes externs es fan independents i estables i el nen pot actuar sobre ells, i aquests alhora produeixen una acomodació en el nen, que consisteix en la producció de nous esquemes d'acció amb els quals actua sobre els objectes de manera més coordinada. Les principals adquisicions de la intel·ligència en aquest període són: l'aparició d'objectes permanents, la de l'espai, la de la successió temporal dels esdeveniments i certa relació de causalitat (veg. text).

La segona fase important, l'aparició de la intel·ligència conceptual, es realitza en diverses etapes: després de l'aparició del llenguatge, o de la funció simbòlica que el fa possible (18/24 mesos) i fins a més o menys els 4 anys, es desenvolupa el pensament simbòlic i preconceptual; des dels 4 als 7/8 anys, aproximadament, apareix el pensament intuïtiu i preoperatiu; dels 7/8 anys als 11/12 s'estén el període de les operacions concretes, o operacions mentals sobre coses que es manipulen o perceben; als 11/12 anys, més o menys, i al llarg de l'adolescència, apareix el període de les operacions formals, que constitueix la intel·ligència reflexiva pròpiament dita.

Jean Piaget

L'adquisició del llenguatge, a la fi del segon any, i de la funció simbòlica en general, suposen un desenvolupament extraordinari de la intel·ligència; a partir d'aquest moment, la capacitat d'actuar sobre els objectes d'una manera organitzada es va interioritzant i es desprèn de la necessitat d'estar vinculada a la manipulació directa de coses concretes, que és d'on parteixen els inicis de la intel·ligència.

La intel·ligència és operativa perquè és una prolongació de les accions del subjecte sobre les coses, però les fases del seu desenvolupament imposen que aquesta acció o operació s'interioritzi cada vegada més; la capacitat simbòlica del nen facilita aquesta interiorització, perquè permet operar no amb coses materials, sinó amb representacions de les coses materials. Després d'una fase excessivament lligada encara a la manipulació directa d'objectes i en la qual el nen només és capaç de preconceptes i raonaments basats simplement en l'analogia, i no en la deducció (dels 4 als 7/8 anys), apareix el denominat pensament operacional o operatiu: l'acció és un pensament, que ja no és merament intuïció i es converteix en «operació» (veg. text), i això succeeix quan les accions es converteixen en transformacions reversibles; la reversibilitat és la característica de la intel·ligència operatòria (veg. text) i sobre ella es funden les estructures lògiques elementals, que es desenvolupen en aquest període. S'afegeix a aquestes formes de pensar bàsiques, l'adquisició de la idea de conservació de la substància de les coses i el pes. El desenvolupament intel·lectual no està encara complet: s'ha alliberat de la percepció immediata dels objectes, però roman encara lligat a ells, perquè opera amb coses concretes. Un nen d'aquesta edat no sap respondre a un problema que es formuli de la següent manera: «Edith té els cabells més foscos que Lily. Edith és més rossa que Suzanne; quin de les tres té els cabells més foscos?» El desenvolupament de la intel·ligència es completa amb l'etapa de les operacions formals, que té lloc cap als 11/12 anys. En ella, el pensament s'allibera del material, concret i real per a referir-se al possible, i veure, entre les diverses possibilitats, aquelles que es relacionen d'una manera necessària. No es pensa sobre objectes, sinó sobre hipòtesis, en les quals el contingut no es té en compte pròpiament, i importa només la forma (veg. text). Llavors, com diu Piaget, la realitat sencera es fa accessible a la intel·ligència, que és l'estat d'equilibri al qual tendeixen totes les adaptacions, tant en el nivell sensoriomotor com en el cognoscitiu, així com les restants interaccions que existeixen entre l'organisme i el mitjà, a través de l'assimilació i l'acomodació.

---