Corpuscular, filosofia

La manera com la filosofia mecanicista del s. XVII concep la constitució de la matèria, en oposició a les teories físiques aristotèliques. Els seus principals representants són Galileu, Gassendi, Descartes, Boyle, Huygens i Newton.

És una versió de l'atomisme grec adaptada a les lleis de la mecànica de Galileu i Newton, sobretot, que sosté que les característiques dels cossos i els seus fenòmens s'expliquen pels moviments de partícules materials (indivisibles o no, segons els autors) anomenades corpuscles (o àtoms). Aquesta composició de la matèria per corpuscles sotmesos a les lleis del moviment s'adequava perfectament al determinisme mecanicista de la filosofia d'aquesta època, que explica la causalitat com l'acció d'unes partícules en moviment sobre unes altres. La teoria s'adequa també a la distinció, difosa per Locke, entre qualitats primàries i qualitats secundàries. Galileu es referia a partícules mínimes (= corpicelli minimi, minimi quanti, etc.) a les quals feia responsables de les sensacions: unes subjectives (com, color, sabor, so, olfacte, pes, etc.) unes altres objectives (com a forma, grandària, posició, moviment, etc.). Gassendi, que ressuscita l'atomisme grec, prenent-lo directament dels textos d'Epicur, distingeix entre minima naturae (àtoms), minima mensurae (punts matemàtics) i minima sensus (visible al microscopi). Les propietats que atribueix als àtoms expliquen les propietats matemàtiques (qualitats primàries) a què poden reduir-se els cossos de la naturalesa. Descartes, que identifica matèria amb extensió, imagina un univers sense buit ple de substància extensa, en la qual distingeix «partícules», «llimadures», que omplen els intersticios, «parts materials més gruixudes»; amb totes elles, a les quals atribueix propietats matemàtiques d'extensió, figura, situació i moviment, es constitueix l'univers material, o substància extensa. Tota variació d'aquest univers material produïda pel moviment de les partícules que omplen tot es percep com una qualitat dels cossos, objectiva o subjectiva; la calor, la llum, la gravetat, el magnetisme, etc., no són sinó moviment que es transmet a través de les partícules. L'univers de Newton, finalment, és també un univers de partícules dotades de propietats matemàtiques i mecàniques (posició, velocitat, acceleració, massa, moment i força), les lleis de la qual de moviment estableix amb rigor i exactitud.

La filosofia corpuscular va substituir la física qualitativa d'Aristòtil per un model de partícules amb propietats quantitatives, les lleis de les quals podien formular-se matemàticament i el compliment de les quals podia observar-se en laboratori.