Religió, filosofia de la

Una reflexió des d'una perspectiva natural, racional i objectiva de la religió com a realitat humana. La filosofia, com a activitat reflexiva de segon ordre, pren com a objecte d'estudi no només les característiques que poden considerar-se definitòries del fet global de la religió, o la naturalesa de la religió, que se sintetitza amb la pregunta «què és, en definitiva, la religió?», sinó també els resultats de les ciències positives que estudien un o un altre aspecte d'aquesta, i que tenen el seu origen en la història comparada de les religions, com la fenomenologia de la religió, la sociologia de la religió, o la psicologia de la religió, entre altres.

L'expressió «filosofia de la religió» es deu, pel que sembla, a S. von Storchenau, professor de la universitat de Viena, en 1784, però la seva aparició com a disciplina autònoma i separada de la resta de la filosofia acostuma a assignar-se a Kant, que és considerat fundador de la «teoria filosòfica de la religió», amb el seu llibre La religió dins dels límits de la mera raó (1793).

La filosofia de la religió neix en substitució de l'anterior teologia natural, desenvolupada durant els segles XVII i XVIII, impulsada pel deisme i també pel racionalisme de Ch. Wolff, per a donar fonament autònom a la creença religiosa. Degut, d'una banda, a la secularització creixent de la societat i, per un altre, al desenvolupament del pensament crític filosòfic que té lloc després de la Il·lustració, l'antiga fonamentació filosòfica de la religió es canvia en crítica de la religió, i després, ja a la fi del s. XIX, en estudi científic de la religió.

S'atribueixen a aquesta disciplina tres fases al llarg de les quals es constitueix en disciplina autònoma: 1) la de la nova filosofia de la religió en la línia iniciada per Kant, els màxims representants de la qual són Lessing i Schleiermacher; 2) la de crítica de la religió, que s'inicia en el s. XIX i arriba al XX, segons la qual la religió és un estadi de la humanitat superat (A. Comte), resultat d'una projecció humana, que pren l'aparent per real (Feuerbach), una alienació de l'home causada per les relacions economicosociales, un platonisme per al poble, responsable de la desvaloració de la cultura occidental (Nietzsche), una il·lusió o «idea delirant», o una «neurosi obsessiva de la humanitat» deguda a un primitiu estadi infantil, o sentiments i emocions inadequadament expressades en un llenguatge metafísic, que ho torna immune a la discussió racional (filosofia analítica); i 3) la de les ciències de la religió, nascudes a la fi del s. XIX, a partir de nombroses investigacions empíriques sobre els fets religiosos, i que donen origen a la història comparada de les religions, la fenomenologia de la religió, la sociologia i psicologia de la religió, entre altres. Els investigadors que es basen en aquests resultats empírics -[hist0uct.htm Émile Durkheim], Georg Simmel, Max Weber, Ernst Troeltsch, Lucien Lévy-Bruhl, etc.- no s'adhereixen ja a l'anterior postura crítica i combativa contra la religió, sinó que parteixen del supòsit que aquesta pot estudiar-se de forma objectiva i neutral com qualsevol altre fenomen de la societat.

La filosofia de la religió té elements de tota la seva història i és, per tant, una reflexió independent de la teologia, autònoma, lliure, reflexiva i crítica sobre la naturalesa de la religió (veg. citació). La complexitat del fenomen religiós i el seu enraizamiento en la vida o en les vivències de l'individu i del grup obliga que aquesta reflexió comprengui també consideracions de tipus sociològic (sociologia de la religió), psicològic (psicologia de la religió) i històric (història de les religions).

Veg. religions dels misteris, neoconfucionisme

Bibliografia