Diàlegs platònics

La llista dels següents diàlegs constitueixen l'obra escrita de Plató o Corpus platonicum, al que cal afegir unes cartes (de les quals , almenys, la VII i la VIII es consideren autèntiques). Generalment, els diàlegs platònics es classifiquen en les quatre etapes següents:

Etapa socràtica o de joventut:

Apologia;

Ió;

Critó;

Protàgores;

Laques;

Trasímac;

Lisis;

Càrmides;

Eutifrón.

Diàlegs que tracten temes socràtics i se centren en definicions de conceptes com la pietat, la mentida, l'amistat, la virtut i si aquesta pot o no ensenyar-se. En l'Apologia Plató defensa la figura de Sòcrates. Encara no apareix la teoria de les idees.

Etapa de transició (388-385):

Gòrgies;

Menó;

Eutidemo;

Hípies Menor;

Cràtil;

Hípies Mayor;

Menéxeno.

Diàlegs escrits després del seu primer viatge a Sicília (388-387), la seva estada a Cirene, i la fundació de l'Acadèmia (387). Apareixen, juntament amb temes encara socràtics, temes pròpiament platònics.

També apareixen temes òrfics d'influència pitagòrica: la immortalitat de l'ànima, primeres al·lusions a les idees i a la reminiscència, i estudis sobre el llenguatge.

Època de maduresa (385-391):

Banquet;

Fedó;

República;

Fedre.

La teoria de les idees apareix plenament desenvolupada. Entre els temes tractats destaquen: els arguments de la immortalitat de l'ànima, la teoria de la reminiscència, la dialèctica ascendent i l'amor, i la filosofia política. D'entre els textos coneguts destaquen: el mite de la caverna, la metàfora de la línia i el mite del carro alat.

Època de vellesa (391-360):

Teetet;

Parmènides;

Sofista;

Polític;

Fileb;

Timeu;

Críties;

Lleis;

Epínomis.

Sòcrates

Plató

Època dels seus altres dos viatges a Sicília. Revisió de la teoria de les idees, que perd dimensió ontològica en favor d'una interpretació lògica. Sòcrates deixa de ser el personatge principal. Estudi de les dificultats de la teoria de les idees: tema de l'un i el múltiple, teoria de la participació. La dialèctica com a divisió de conceptes. Desenvolupament de la cosmologia platònica: el demiürg, l'ànima del món, l'esdevenir, la causa final. Revisió de la teoria política que culmina en una concepció matisada del just mitjà.

_______________________________________________________________

Ja que els diferents diàlegs no estan datats, l'agrupació i l'ordre que s'han presentat podrien ser diferents. No obstant això, aquesta és la classificació generalment admesa en l'actualitat, a la qual s'ha arribat mitjançant estudis que prenen en consideració: a) referències dels diàlegs a successos històrics coneguts, b) referències d'uns diàlegs a uns altres, c) relació de dependència respecte d'altres obres de l'època la data de la qual ens és coneguda i d) criteris filosòfics i estilístics referents als continguts interns dels diàlegs. D'aquí s'infereix que parts d'alguns d'ells, com el cas de la República, per exemple, van ser escrits en diferents èpoques.

Pel que sembla, a més dels diàlegs, Plató hauria sostingut un ensenyament no escrit dirigit solament als membres més avançats de l'Acadèmia, però aquest ensenyament pels ja iniciats (esotèric) no hauria adquirit forma escrita a diferència de la publicació (exotèrica). La necessitat de difondre les concepcions filosòfiques va ser l'única motivació que va impulsar a Plató a escriure, però ressaltant sempre la seva desconfiança respecte a l'escriptura que, a diferència de l'autèntic diàleg parlat, tendeix a immobilitzar el pensament (amb gran contrarietat per part del tirà de Siracusa que insistentment demanava a Plató una exposició, en forma de tractat o de manual, del seu pensament). Així, en el Fedre (274c-278b), per boca de Sòcrates, Plató narra el mite de Theuth, segons el qual, aquest déu egipci, després d'inventar les matemàtiques, l'astronomia, el joc de dames i els daus, va inventar també l'escriptura. Però el rei Thamus va posar en dubte el valor de tal invent, ja que si bé Theuth concebia l'escriptura com a elixir que enfortiria la memòria humana, Thamus, contraposava el llenguatge parlat a l'escrit i replicava que l'escriptura produiria l'efecte contrari: produiria l'oblit, ja que es tendiria a recordar per fora mitjançant signes estranys, i no per dins, mitjançant el coneixement interior. Aquesta contraposició mostra el saber adquirit i transmès a través de l'escriptura com un saber aparent: el text escrit sembla parlar, però en realitat l'escrit no respon a preguntes, és repetitiu, diu sempre i per a tots el mateix. Per això Thamus contraposa a la transmissió escrita el discurs, «que s'escriu amb ciència en l'ànima del que aprèn», que sap parlar, que argumenta i es defensa: és el «discurs viu i animat» –el diàleg, la discussió oral–, del qual el discurs escrit és només imatge (veg. text). En la Carta VII Plató també mostra la seva reticència a posar per escrit els seus ensenyaments i el seu saber: «tot home seriós es guardarà molt de posar per escrit qüestions serioses». A més, mitjançant l'ús del diàleg com a recurs literari per a exposar les seves idees, Plató retia homenatge al seu mestre Sòcrates, que havia fet del diàleg el mètode de la filosofia.