Diferència entre revisions de la pàgina «Cartesianisme»
De Wikisofia
m (bot: - cercles extra acadèmics). + cercles extraacadèmics).) |
|||
(3 revisions intermèdies per un altre usuari que no es mostra) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
[[File:descart8.gif|thumb|René Descartes]] | [[File:descart8.gif|thumb|René Descartes]] | ||
− | És l'evolució i diversa acceptació de les idees de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], que s'inicia a Holanda i França, després de la seva mort, esdevinguda l'11 de febrer de 1650, a Estocolm (Suècia; veure imatge). S'ha dit que «la història de la filosofia moderna és la història del desenvolupament del cartesianisme en el seu doble aspecte, d'idealisme i de mecanicisme» ([[Autor:Whitehead, Alfred North|Whitehead]]). Després d'una primera època de condemnació i rebuig, tant a les universitats holandeses com a franceses (s'havia prohibit la filosofia cartesiana en Utrecht [1642], Leiden [1648], a París [1671]), el cartesianisme es difon per Holanda (a les universitats) i França (en cercles extraacadèmics). Aviat apareixen publicacions pòstumes, traduccions i reedicions de diverses obres de Descartes. Entre 1657 i 1667, Claude Clerselier (1614-1684) publica tres volums de cartes de Descartes; en 1664, apareix'' Le Monde ou | + | És l'evolució i diversa acceptació de les idees de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], que s'inicia a Holanda i França, després de la seva mort, esdevinguda l'11 de febrer de 1650, a Estocolm (Suècia; veure imatge). S'ha dit que «la història de la filosofia moderna és la història del desenvolupament del cartesianisme en el seu doble aspecte, d'idealisme i de mecanicisme» ([[Autor:Whitehead, Alfred North|Whitehead]]). Després d'una primera època de condemnació i rebuig, tant a les universitats holandeses com a franceses (s'havia prohibit la filosofia cartesiana en Utrecht [1642], Leiden [1648], a París [1671]), el cartesianisme es difon per Holanda (a les universitats) i França (en cercles extraacadèmics). Aviat apareixen publicacions pòstumes, traduccions i reedicions de diverses obres de Descartes. Entre 1657 i 1667, Claude Clerselier (1614-1684) publica tres volums de cartes de Descartes; en 1664, apareix'' Le Monde ou le Traité de la lumière''; en el mateix any, en la segona edició de la ''Lògica de Port-Royal'', apareix bona part de les ''Regulae ad directionem ingenii''. Als amics dels primers moments (M. Mersenne, Henri Le Roy, i als adversaris inicials (Voët, [[Autor:Pascal, Blaise|Pascal]], [[Autor:Gassendi, Pierre|Gassendi]], [[Autor:Hobbes, Thomas|Hobbes]]), s'afegeixen les discussions dels grans pensadors ([[Autor:Arnauld, Antoine|Arnauld]], [[Autor:Malebranche, Nicolas|Malebranche]], [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]], [[Autor:Hobbes, Thomas|Hobbes]], [[Autor:Locke, John|Locke]], [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]], etc.) entorn de les qüestions centrals del cartesianisme, i també, i sobretot, la difusió que li van aconseguir manuals de filosofia i física inspirats en Descartes: Jacques Rohault publica ''Traité de Physique'' (1671), i Pierre-Sylvian Régis (1632-1702) ''Système de Philosophie'' (1690). La mateixa ''Lògica de Port-Royal'' era d'inspiració cartesiana. En el s. XVII i començaments del XVIII, la filosofia cartesiana s'oposa amb avantatge a la filosofia [[escolàstica, escolasticisme|escolàstica]] i significa la superació de l'[[aristotelisme|aristotelisme]]; els manuals de filosofia i física eren d'inspiració cartesiana: el mateix [[Autor:Newton, Isaac|Newton]], quan ensenyava en Cambridge, tenia sobre la seva taula el ''Tractat de física'' de Rohault. En [[metafísica|metafísica]], el cartesianisme va ser el principal vehicle del [[racionalisme|racionalisme]] en general i els autors racionalistes de major importància, Spinoza i Leibniz, depenen de Descartes. No obstant això, la qüestió central entre els cartesians va haver de consistir a solucionar els problemes que derivaven del [[dualisme|dualisme]] d'[[Cos_i_ànima|ànima i cos]]. |
El principal intent de solució va ser l'[[ocasionalisme|ocasionalisme]], iniciat per Johannes Clauberg (1622-1665), Louis de la Forge i Géraud de Cordemoy (1620-1684), però desenvolupat sobretot per [[Autor:Geulincx, Arnold|Arnold Geulincx]] (1624-1669) i [[Autor:Malebranche, Nicolas|Nicolau Malebranche]] (1638-1715), en qui es va convertir en un [[ontologisme|ontologisme]]. En [[cosmologia|cosmologia]], la identificació de la [[matèria|matèria]] amb l'[[substància pensant|extensió]] espacial, feta per Descartes, donava a tots els fenòmens físics i cosmològics una explicació geomètrica i cinemàtica. Les explicacions [[mecanicisme|mecanicistes]] dels cartesians basades en la grandària, forma i moviments de les partícules (i també la inèrcia) va xocar contra les explicacions [[mecànica clàssica newtoniana|mecanicistes newtonianes]], en les quals la [[massa|massa]] era un factor essencial. | El principal intent de solució va ser l'[[ocasionalisme|ocasionalisme]], iniciat per Johannes Clauberg (1622-1665), Louis de la Forge i Géraud de Cordemoy (1620-1684), però desenvolupat sobretot per [[Autor:Geulincx, Arnold|Arnold Geulincx]] (1624-1669) i [[Autor:Malebranche, Nicolas|Nicolau Malebranche]] (1638-1715), en qui es va convertir en un [[ontologisme|ontologisme]]. En [[cosmologia|cosmologia]], la identificació de la [[matèria|matèria]] amb l'[[substància pensant|extensió]] espacial, feta per Descartes, donava a tots els fenòmens físics i cosmològics una explicació geomètrica i cinemàtica. Les explicacions [[mecanicisme|mecanicistes]] dels cartesians basades en la grandària, forma i moviments de les partícules (i també la inèrcia) va xocar contra les explicacions [[mecànica clàssica newtoniana|mecanicistes newtonianes]], en les quals la [[massa|massa]] era un factor essencial. | ||
Línia 7: | Línia 7: | ||
La [[Il·lustració|il·lustració]] francesa rebutjarà la influència de Descartes i desmitificarà la seva figura. En el s. XIX, la publicació de les obres completes de Descartes (''Oeuvres complètes'', 11 volums, Levrault, París 1824-1826), per [[Autor:Cousin, Victor|Victor Cousin]], contribueix a una renovació i ressorgiment del cartesianisme. L'edició clàssica de les obres de Descartes és la de Charles Adam i Paul Tannery, en 11 volums (París 1897-1909; nova edició 1969-1971; 1974). | La [[Il·lustració|il·lustració]] francesa rebutjarà la influència de Descartes i desmitificarà la seva figura. En el s. XIX, la publicació de les obres completes de Descartes (''Oeuvres complètes'', 11 volums, Levrault, París 1824-1826), per [[Autor:Cousin, Victor|Victor Cousin]], contribueix a una renovació i ressorgiment del cartesianisme. L'edició clàssica de les obres de Descartes és la de Charles Adam i Paul Tannery, en 11 volums (París 1897-1909; nova edició 1969-1971; 1974). | ||
+ | Vegeu [[Regles_del_mètode_cartesià|regles del mètode cartesià]]. | ||
{{Esdeveniment | {{Esdeveniment |
Revisió de 17:08, 2 oct 2018
És l'evolució i diversa acceptació de les idees de Descartes, que s'inicia a Holanda i França, després de la seva mort, esdevinguda l'11 de febrer de 1650, a Estocolm (Suècia; veure imatge). S'ha dit que «la història de la filosofia moderna és la història del desenvolupament del cartesianisme en el seu doble aspecte, d'idealisme i de mecanicisme» (Whitehead). Després d'una primera època de condemnació i rebuig, tant a les universitats holandeses com a franceses (s'havia prohibit la filosofia cartesiana en Utrecht [1642], Leiden [1648], a París [1671]), el cartesianisme es difon per Holanda (a les universitats) i França (en cercles extraacadèmics). Aviat apareixen publicacions pòstumes, traduccions i reedicions de diverses obres de Descartes. Entre 1657 i 1667, Claude Clerselier (1614-1684) publica tres volums de cartes de Descartes; en 1664, apareix Le Monde ou le Traité de la lumière; en el mateix any, en la segona edició de la Lògica de Port-Royal, apareix bona part de les Regulae ad directionem ingenii. Als amics dels primers moments (M. Mersenne, Henri Le Roy, i als adversaris inicials (Voët, Pascal, Gassendi, Hobbes), s'afegeixen les discussions dels grans pensadors (Arnauld, Malebranche, Spinoza, Hobbes, Locke, Leibniz, etc.) entorn de les qüestions centrals del cartesianisme, i també, i sobretot, la difusió que li van aconseguir manuals de filosofia i física inspirats en Descartes: Jacques Rohault publica Traité de Physique (1671), i Pierre-Sylvian Régis (1632-1702) Système de Philosophie (1690). La mateixa Lògica de Port-Royal era d'inspiració cartesiana. En el s. XVII i començaments del XVIII, la filosofia cartesiana s'oposa amb avantatge a la filosofia escolàstica i significa la superació de l'aristotelisme; els manuals de filosofia i física eren d'inspiració cartesiana: el mateix Newton, quan ensenyava en Cambridge, tenia sobre la seva taula el Tractat de física de Rohault. En metafísica, el cartesianisme va ser el principal vehicle del racionalisme en general i els autors racionalistes de major importància, Spinoza i Leibniz, depenen de Descartes. No obstant això, la qüestió central entre els cartesians va haver de consistir a solucionar els problemes que derivaven del dualisme d'ànima i cos.
El principal intent de solució va ser l'ocasionalisme, iniciat per Johannes Clauberg (1622-1665), Louis de la Forge i Géraud de Cordemoy (1620-1684), però desenvolupat sobretot per Arnold Geulincx (1624-1669) i Nicolau Malebranche (1638-1715), en qui es va convertir en un ontologisme. En cosmologia, la identificació de la matèria amb l'extensió espacial, feta per Descartes, donava a tots els fenòmens físics i cosmològics una explicació geomètrica i cinemàtica. Les explicacions mecanicistes dels cartesians basades en la grandària, forma i moviments de les partícules (i també la inèrcia) va xocar contra les explicacions mecanicistes newtonianes, en les quals la massa era un factor essencial.
La il·lustració francesa rebutjarà la influència de Descartes i desmitificarà la seva figura. En el s. XIX, la publicació de les obres completes de Descartes (Oeuvres complètes, 11 volums, Levrault, París 1824-1826), per Victor Cousin, contribueix a una renovació i ressorgiment del cartesianisme. L'edició clàssica de les obres de Descartes és la de Charles Adam i Paul Tannery, en 11 volums (París 1897-1909; nova edició 1969-1971; 1974).
Vegeu regles del mètode cartesià.