Sistema

(del grec σύστημα, sýstema, compost de parts, derivat de syn, amb, i ístemi, establir: conjunt)

En general, conjunt d'elements en interacció (veg. text). La interrelació o interacció dels elements fa que aquests s'organitzin en un sistema o puguin ser considerats parts d'un sistema; la interrelació suposa també interdependència. Un sistema és una forma de «totalitat», sense ser estrictament un tot, o d'«organització», sense ser necessàriament un organisme. Segons el tipus d'elements, d'interacció i de totalitat resultant poden distingir-se moltes classes de sistemes: un organisme o una màquina, els cristalls, un termòstat, el sol i els seus planetes, l'estesa de vies fèrries d'un país i la xarxa hidroelèctrica, el llenguatge humà, el llenguatge formal, una teoria científica, una població, una cultura, l'ensenyament i fins a la mateixa societat i els seus valors són, o poden considerar-se com, diversos sistemes que comparteixen determinats isomorfismes, que els fan aptes per a ser estudiats per una teoria general dels sistemes. Si les relacions entre els components són estables, el sistema és denominat estàtic; si canvien amb el temps, dinàmic. Un sistema pot ser obert o tancat: sistema obert és el que, a més de mantenir parts interrelacionades, es relaciona també amb el medi ambient, una de les seves principals característiques és que suposa processos irreversibles: els organismes vius són, segons això, sistemes oberts (veg. text).

En la teoria del coneixement tradicional, de Descartes a Hegel, s'afirma que el saber, o la ciència, tendeix a consumar-se com a sistema. Així, Descartes i Spinoza desenvolupen un sistema filosòfic basat en la noció de substància, i Kant creu que la raó humana és «arquitectònica» i «sistemàtica» per naturalesa: tendeix a buscar la cohesió de tot el que coneix com si tot formés part d'un mateix sistema (vegeu la citació). Per a Hegel, la veritat només existeix com a sistema

Després d'una reacció generalitzada de crítiques contra l'esperit de sistema de Hegel, entre les quals destaquen les de Kierkegaard i Nietzsche, sembla que ja no pot parlar-se, en principi, de pretensions sistemàtiques per a la filosofia.

Veg. Arquitectònica, hilesistemisme.

---