Praxi

(del grec πρᾱξις, praxi, substantiu del verb grec práttein, que significa acció o realització d'alguna cosa)

Generalment es considera com a sinònim d'«activitat pràctica», en contraposició a la mera «activitat teòrica», i entre els grecs designava també l'acció moral. Per això Aristòtil distingia entre ποίησις i πρᾱξις, i considerava que mentre la poíesis pertany a l'àmbit de la tècnica, i té un fi exterior a si mateixa, la praxi pertany al domini de la Φρόνησις (phrónesis, saviesa i prudència), i no té un fi exterior a si mateixa.

K. Marx

No obstant això, l'oposició entre l'«activitat pràctica» i l'«activitat teòrica», tal com generalment havia estat entesa, és posada en dubte pel materalisme històric elaborat per Marx i Engels. Per a aquests autors, aquest terme adquireix un significat més específic i tècnic, i conceben la praxi com l'activitat humana material i social de transformació de la naturalesa, la societat i de l'home mateix i, per tant, és el fonament de tota teorització. De manera que, en lloc d'oposar la praxi a la teoria, considera que la praxi és la que engendra la gènesi de tot coneixement. D'aquesta manera s'ha d'entendre com una unitat dialèctica entre l'acció humana i el coneixement. La inversió i mistificació de les relacions entre la teoria i la praxi està relacionada amb la concepció [epis1in5.htm ideològica] del món (en el sentit de falsa consciència), i amb la inversió de les relacions entre la superestructura i la infraestructura. Per això Marx també diu, en la seva onzena tesi sobre Feuerbach (referint-se especialment a Hegel i els hegelians), que fins ara «els filòsofs s'han limitat a interpretar el món de diverses maneres; del que es tracta és de transformar-ho» (vegeu el text).

Vegeu filosofia de la praxi.