Demiürg



Plató

(del grec δημιουργός, de démos, poble i érgon, treball: creador, artífex)

Terme que en el grec antic s'aplicava al treballador o artesà en general, al que fa els treballs al poble, i que Plató aplica en el Timeu, a l'artífex de l'univers, al déu ordinador de món, que pròpiament no crea, sinó que, com feien els déus de les cosmogonies, imposa l'ordre a partir del caos. L'artífex o l'obrer no crea els materials amb què obra, sinó que els disposa per a una bona fi; de la mateixa manera, el demiürg platònic no crea del no-res, sinó que disposa d'un material preexistent, la matèria i el receptacle, i amb ells ell, «la més perfecta i millor de les causes», construeix l'univers a semblança de les idees (paradeígma); per això l'univers ha de ser forçosament bell i bo (veg. text).

Existeix, doncs, al principi, el «model» (les idees) i la «còpia del model». El primer és l'«ésser etern que no neix mai», i el segon l'ésser «que neix i mor, però no existeix mai realment». Aquest comprèn el «receptacle» –«la mare i receptacle de tot el que neix i és generat»–, l'espai o el conjunt de la matèria informe, i els elements materials (terra, aire, foc i aigua) en forma de qualitats susceptibles de transformar-se unes en unes altres.

El demiürg dóna forma geomètrica a les qualitats primàries (la dels sòlids regulars), que es transformen en els elements primaris de l'univers, segons la tradició presocràtica, que arrenca sobretot d'Empèdocles. D'aquests procedeixen les substàncies que constitueixen el món que veiem, que el demiürg ha conformat segons els models de totes les coses. Al món així constituït l'artífex li imposa una ànima; perquè tot el viu ha de tenir un principi de vida. L'ànima del món es compon de la barreja del que és propi del món de les idees i del que és propi del món còpia de les idees: d'«identitat» (el mateix) i «diferència» (l'altre) i de la barreja d'ambdues (veg. el mateix i l'altre), raó per la qual es compon de tres substàncies. Finalment, perquè la còpia sigui el més semblant possible a la realitat, fabrica també el demiürg una còpia de l'eternitat: el temps, «imatge eterna que progressa segons la sèrie dels nombres».

El concepte de demiürg no és en Plató més que un artifici mitològic amb el qual personifica la intel·ligibilitat de l'univers. La imatge, molt difosa en la literatura poètica, amb prou feines ha tingut –neoplatònics a part– ressò filosòfic en uns pocs filòsofs: J. Stuart Mill, per exemple, anomena demiürg a Déu pel fet que el seu poder està limitat per la matèria d'allò que crea.