Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Virtut»

De Wikisofia

m (bot: - cardinals -així anomenades per sant Ambròs- que + cardinals –així anomenades per sant Ambròs– que)
 
(3 revisions intermèdies per un altre usuari que no es mostra)
Línia 6: Línia 6:
 
Les fonts de la doctrina sobre la virtut són [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] i [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]], fidel comentador en aquest punt de les teories aristotèliques.
 
Les fonts de la doctrina sobre la virtut són [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] i [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]], fidel comentador en aquest punt de les teories aristotèliques.
  
La filosofia grega –la de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], almenys–, d'arrel eminentment [[intel·lectualisme|intel·lectualista]], fa del domini de les passions i impulsos per la raó el nucli de les seves teories ètiques. La virtut és, en Plató, el domini de la part racional de l'ànima sobre la part apetitiva i irascible. Aristòtil desenvolupa aquest esquema i sistematitza la doctrina de la virtut en el llibre II de l{{'}}''Ètica a Nicòmac''. L'ànima racional platònica és en Aristòtil la [[diànoia|''diànoia'']] en la seva funció pràctica (excloses les funcions teòriques i productives de la raó); el bon funcionament d'aquesta raó suposa la ''virtut dianoètica'' de la prudència, o ''phrónesis'', la racionalitat pràctica, i a ella incumbeix el saber portar una vida moralment virtuosa; la vida és moralment virtuosa si es té l'hàbit de la virtut, «pel qual l'home es fa bo i pel qual executa bé la seva funció pròpia»; la pràctica habitual de les ''virtuts ètiques'', que consisteixen en un just mitjà entre dos excessos ([[Recurs:Aristòtil: què és la virtut|veg. text]]), fa a l'home moral i ho disposa a la [[felicitat|felicitat]] ([[Recurs:cita Aristòtil 22|vegeu la citació]] i [[Recurs:Aristòtil: la felicitat i la virtut|veg. text]]). Per això l'ètica no és sinó el compliment de la fi de l'home (veure [[eudemonisme|eudemonisme]]).
+
La filosofia grega –la de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], almenys–, d'arrel eminentment [[intel·lectualisme|intel·lectualista]], fa del domini de les passions i impulsos per la raó el nucli de les seves teories ètiques. La virtut és, en Plató, el domini de la part racional de l'ànima sobre la part apetitiva i irascible. Aristòtil desenvolupa aquest esquema i sistematitza la doctrina de la virtut en el llibre II de l{{'}}''Ètica a Nicòmac''. L'ànima racional platònica és en Aristòtil la [[diànoia|''diànoia'']] en la seva funció pràctica (excloses les funcions teòriques i productives de la raó); el bon funcionament d'aquesta raó suposa la ''virtut dianoètica'' de la prudència, o ''phrónesis'', la racionalitat pràctica, i a ella incumbeix el saber portar una vida moralment virtuosa; la vida és moralment virtuosa si es té l'hàbit de la virtut, «pel qual l'home es fa bo i pel qual executa bé la seva funció pròpia»; la pràctica habitual de les ''virtuts ètiques'', que consisteixen en un just mitjà entre dos excessos ([[Recurs:Aristòtil: què és la virtut|veg. text]]), fa a l'home moral i el disposa a la [[felicitat|felicitat]] ([[Recurs:cita Aristòtil 22|vegeu la citació]] i [[Recurs:Aristòtil: la felicitat i la virtut|veg. text]]). Per això l'ètica no és sinó el compliment del [[fi]] de l'home (veg. [[eudemonisme|eudemonisme]]).
  
 
El concepte aristotèlic de virtut, fonament de l'ètica, passa al món cristià, que a les virtuts morals d'Aristòtil i a les principals o cardinals –així anomenades per sant Ambròs– que Plató esmenta com a fonamentals en'' La república'', a saber: ''prudència, fortalesa, temprança'', i ''justícia'', afegeix les virtuts teologales (''fe, esperança i caritat''), que tenen per objecte a Déu.
 
El concepte aristotèlic de virtut, fonament de l'ètica, passa al món cristià, que a les virtuts morals d'Aristòtil i a les principals o cardinals –així anomenades per sant Ambròs– que Plató esmenta com a fonamentals en'' La república'', a saber: ''prudència, fortalesa, temprança'', i ''justícia'', afegeix les virtuts teologales (''fe, esperança i caritat''), que tenen per objecte a Déu.

Revisió de 15:40, 30 set 2018

(del llatí virtus, que igual que el seu equivalent grec, ἀρητή, areté, significa qualitat excel·lent)

Disposició habitual a obrar bé en sentit moral. Com que es tracta d'una disposició o capacitat adquirida, per l'exercici i l'aprenentatge, de fer el que és moralment , la virtut és una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un mateix o per als altres. En això es distingeix una virtut de qualsevol altra disposició habitual, com per exemple la salut, la força física o la intel·ligència: en què «en un home virtuós la voluntat és la que és bona» (vegeu la citació).

Les fonts de la doctrina sobre la virtut són Aristòtil i Tomàs d'Aquino, fidel comentador en aquest punt de les teories aristotèliques.

La filosofia grega –la de Sòcrates, Plató i Aristòtil, almenys–, d'arrel eminentment intel·lectualista, fa del domini de les passions i impulsos per la raó el nucli de les seves teories ètiques. La virtut és, en Plató, el domini de la part racional de l'ànima sobre la part apetitiva i irascible. Aristòtil desenvolupa aquest esquema i sistematitza la doctrina de la virtut en el llibre II de l'Ètica a Nicòmac. L'ànima racional platònica és en Aristòtil la diànoia en la seva funció pràctica (excloses les funcions teòriques i productives de la raó); el bon funcionament d'aquesta raó suposa la virtut dianoètica de la prudència, o phrónesis, la racionalitat pràctica, i a ella incumbeix el saber portar una vida moralment virtuosa; la vida és moralment virtuosa si es té l'hàbit de la virtut, «pel qual l'home es fa bo i pel qual executa bé la seva funció pròpia»; la pràctica habitual de les virtuts ètiques, que consisteixen en un just mitjà entre dos excessos (veg. text), fa a l'home moral i el disposa a la felicitat (vegeu la citació i veg. text). Per això l'ètica no és sinó el compliment del fi de l'home (veg. eudemonisme).

El concepte aristotèlic de virtut, fonament de l'ètica, passa al món cristià, que a les virtuts morals d'Aristòtil i a les principals o cardinals –així anomenades per sant Ambròs– que Plató esmenta com a fonamentals en La república, a saber: prudència, fortalesa, temprança, i justícia, afegeix les virtuts teologales (fe, esperança i caritat), que tenen per objecte a Déu.