Neoescolàstica

 Moviment filosòfic, que apareix al segle XIX i perdura fins a mitjan XX, de renovació de les teories i mètodes propis de l'escolàstica medieval en la filosofia i en la teologia d'ambient o influència eclesiàstics. La interrupció de la tradició escolàstica als diversos països va tenir lloc durant l'època de la Il·lustració, per força del naturalisme filosòfic i la tendència general a una secularització del pensament. En el s. XIX es produeixen en diversos països diverses temptatives de represa de la tradició escolàstica (exemples d'això a Espanya són Balmes i el cardenal Zeferino González), que reben el respatller de l'autoritat pontifícia amb l'encíclica Aterni Patris, de Lleó XIII (1879), dedicada a la filosofia i al mètode filosòfic, amb especial recomanació de la doctrina de Tomàs d'Aquino. Aquesta recomanació pontifícia, juntament amb el cànon 1365, § 1, del Codi de dret canònic, que imposa l'ensenyament de la filosofia als clergues catòlics «segons els principis, el mètode i la doctrina del doctor Angèlic», fa que la neoescolàstica sigui coneguda també com a «neotomisme». Més endavant, l'encíclica Studiorum ducem (1923), la constitució apostòlica Deus scientiarum Dominus (1931), de Pío XI, i l'encíclica Humani generis (1950), de Pío XII, i fins al concili Vaticà II (1962), reafirmen la mateixa orientació escolàstica i tomista (sense excloure expressament altres possibles orientacions de l'Escolàstica, igualment conciliables amb la fe, i igualment capaces de fonamentar-la; veg. citació).

El moviment doctrinal es va reforçar amb la creació de centres d'estudis eclesiàstics d'orientació escolàstica, com les universitats eclesiàstiques de la «Gregoriana» (jesuïtes), el «Angelicum» (dominics), el «Antonianum» (franciscans), i les universitats catòliques de Milà, Friburg, Lovaina, Washington, Ottawa, etc., o centres d'investigació i estudis més especialitzats, com l'Institut catòlic de París, l'Institut de filosofia cristiana d'Innsbruck, l'Institut d'estudis medievals de Toronto, etc., tots ells amb les seves revistes especialitzades de filosofia i teologia.

El moviment neoescolástico va suposar una labor prèvia i simultània d'investigació històrica sobre l'edat mitjana, amb estudiosos de tan reconegut prestigi com a H. Denifle, D. de Wulf, F. Ehrle, P. Mandonnet, M. Grabmann, Ét. Gilson, F. van Steenberghen, etc.

Característica fonamental de la neoescolàstica –que manté, no obstant això, la convicció bàsica que la filosofia és ancilla theologiae, la sirvienta de la teologia– és que busca la renovació de la temàtica escolàstica, però no per la via de la mera repetició de conceptes, sinó des de la consideració dels mateixos temes fonamentals vists des d'una perspectiva actual i la influència directa de la filosofia i la ciència contemporànies. Són de destacar en aquestes tasques els noms i l'obra del belga Désiré Mercier (1851-1926), fundador, en Lovaina, de l'Institut Supérieur de Philosophie (1893) i de la revista «Revue néoscholastique» i després cardenal, que s'esforça per combatre el materialisme, el positivisme i l'idealisme amb els principis filosòfics de Tomàs d'Aquino; Jacques Maritain, el filòsof neotomista de major relleu i promotor de l'«humanisme integral», i Joseph Maréchal, jesuïta belga, que reinterpreta el tomisme des de la filosofìa transcendental de Kant.

Vegeu filosofia cristiana, criteriologia