Autor:Antístenes

(Ἀντισθένης)

Filòsof grec, fundador de l'escola cínica. Fill de pare atenès i d'una esclava tràcia, va ser primer alumne de Gòrgies i, després, fervent deixeble de Sòcrates, del que admirava la seva total independència de criteri i desenganxo dels béns materials. Plató l'esmenta en el Fedó, on apareix com un dels deixebles de Sòcrates que li van acompanyar en les seves últimes hores.

A la mort del mestre, va fundar la seva escola en el gimnàs de Cynosarges («el gos blanc»), en el qual es reunien aquells que no eren de pura ascendència atenesa. Possiblement, pel nom del lloc on va situar la seva escola, aquesta es va conèixer com a escola cínica i, als seus membres, com a cínics o gossos, nom que va ser acceptat pels seus adeptes, ja que propugnaven una vida basada en el menyspreu de totes les necessitats no naturals. Menyspreaven el νόμος (nomos) i defensaven una vida conforme a la naturalesa.

Antístenes es considerava un fidel seguidor dels ensenyaments socràtics, però, contra la interpretació general de la filosofia de Sòcrates, va negar l'objectivitat existencial dels conceptes. Per a ell, plenament oposat a la teoria de les idees de Plató, solament existeixen entitats individuals. És famosa la seva observació «Oh Plató, jo només veig el cavall, però no la cavallitat!», de manera que, segons Antístenes, l'atribució d'un predicat a un subjecte és sempre problemàtica: podem dir de l'home que és home i del bo que és bo, però és problemàtic dir que l'home és bo. Per això, és també problemàtic predicar d'un individu les suposades característiques del gènere del que se suposa que forma part. D'aquí sorgeix una forma de nominalisme, ja que el coneixement de les coses es limita al pur nom i la possibilitat de formular judicis queda suspesa. En el terreny moral, l'orientació d'Antístenes és oposada a l'intel·lectualisme moral socràtic. Per a ell, la virtut és realment un saber, però no en sentit intel·lectual, sinó en el sentit d'un saber viure, d'una forma de vida, basada més en l'exemple de formes de conducta que en una teorització ètica. Prenia a Hèracles (a qui estava dedicat el gimnàs de Cynosarges) com a model i, com ell, pensava, la vida ha d'estar dedicada al ple compromís individual en la pràctica de la virtut, però aquesta l'entenia com l'acceptació de la mera llei natural. La virtut, doncs, és viure conforme a la naturalesa (l'oposat al νόμος) i ha de basar-se en l'ideal de l'autarquia (ἀὐτάρχεια): manca de necessitats o autosuficiència que, encara que és d'inspiració socràtica, la va concebre en un sentit individualista antiintel·lectualista: per a ell, la virtut, més que un saber, és una forma de conducta o una manera de vida. Va escriure diàlegs socràtics abans que el mateix Plató (disset anys més jove), encara que s'han perdut tots. Va estar també interessat per la lògica, i va deure tenir deixebles en aquesta matèria (als quals Aristòtil va anomenar els antistènics).

El seguidor més important del cinisme, els precedents del qual es remunten a Antístenes, va ser Diògenes de Sínope.

• Bibliografia:Bibliografia sobre l'escola cínica