Maniqueisme

Ragis o Mani

Religió fundada per Mani o Manes, persa aristòcrata, nascut a Babilònia (216-275) i educat en una secta baptista, qui, després d'algunes revelacions rebudes en la seva joventut, que va atribuir a l'Esperit, va iniciar diversos viatges missioners que van ocupar bona part de la seva vida, reunint a un gran nombre de deixebles que van arribar a estendre's per tot l'Orient Mitjà i des del nord-oest de l'Índia fins al nord d'Àfrica. Seguidor d'aquesta religió va ser Agustí d'Hipona, als seus 29 anys, després de conèixer a Cartago a Faust de Milevo, bisbe maniqueu de grans dotis oratòries. Encara que va renunciar més tard a aquestes creences i es va convertir en un dels seus grans detractors, el maniqueisme va deixar sens dubte petjades en l'esperit d'aquest gran pare de l'Església, com el problema del mal i els principis dualistes. Considerat durant molt temps com una mera heretgia del cristianisme, documents trobats a la fi del segle XIX, els «textos de Turfan», i els posteriors descoberts a Algèria i Egipte, permeten considerar el maniqueisme com una religió revelada de caràcter sincretista (barreja de zoroastrisme, budisme i cristianisme), i una espècie d'estadi final de la gnosi, una de les afirmacions fonamentals de la qual és l'existència de dos principis o naturaleses: la llum i les tenebres, el bé i el mal, o Déu i la matèria. A una primera fase inicial d'afirmació dualista i separació d'aquests dos principis, el temps passat, segueix una altra, la present i de temps mitjà, que el bé i el mal es troben barrejats, i en la qual es marca el destí ètic de l'home, l'ànima del qual, partícula de llum, barrejada amb la matèria, ha d'aconseguir el temps futur i final, quan de nou tot el que és llum podrà deslliurar-se de la matèria, que és el mal. Els principis ètics maniqueus imposaven una conducta marcada per la renúncia i les prohibicions, que imposaven sobretot de forma rígida a la classe dels «triats», que distingien dels simples «oïdors», que només podien arribar a ser triats en una posterior metempsicosi.

En contextos polèmics, i en matèries sobretot humanistes, es titlla de maniqueisme la tendència a dividir, de forma simplista i sense fonament, opinions, actituds i persones en bones i dolentes, sense atenir-se a la prudència de tenir en compte els matisos que la realitat exigeix.