Diferència entre revisions de la pàgina «De dicto, de re»
De Wikisofia
| Línia 10: | Línia 10: | ||
| − | + | ==<div style="text-align:center;">''De re, de dicto en la filosofia contemporània''</div>== | |
| + | ===''De re, de dicto'' aplicada a les atribucions de creença=== | ||
La distinció ''de re''/''de dicto'', aplicada a les atribucions de creença, va ser introduïda per Quine (1956) per tal de recollir aparents ambigüitats en aquesta mena d’atribucions. Imaginem que l’Anna creu que el seu nou veí treballa de nit a un hospital, i que, encara que l’Anna, de fet, ho ignora, aquest veí és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva. Sota aquests supòsits, és clar que jutgem vertader l’enunciat següent, el qual expressa una atribució de creença a l’Anna: | La distinció ''de re''/''de dicto'', aplicada a les atribucions de creença, va ser introduïda per Quine (1956) per tal de recollir aparents ambigüitats en aquesta mena d’atribucions. Imaginem que l’Anna creu que el seu nou veí treballa de nit a un hospital, i que, encara que l’Anna, de fet, ho ignora, aquest veí és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva. Sota aquests supòsits, és clar que jutgem vertader l’enunciat següent, el qual expressa una atribució de creença a l’Anna: | ||
| Línia 103: | Línia 104: | ||
| − | ==<div style="text-align:center;">''De re, de dicto (II): modalitat metafísica o possibilitat''</div> | + | ===<div style="text-align:center;">''De re, de dicto (II): modalitat metafísica o possibilitat''</div>=== |
| − | |||
Revisió del 15:44, 18 ago 2018
(en llatí, sobre el que s'ha dit o sobre el llenguatge i sobre la cosa, respectivament)
Distinció, d'origen medieval que s'estableix sobre dues possibles maneres de parlar, pensar, o creure sobre alguna cosa, en la mesura que es manifesten en un enunciat que, per l'ús de determinats verbs, com saber, creure, opinar, sostenir, afirmar, voler, dubtar, etc., resulta ambigu. L'ambigüitat, en aquests casos, és de tipus semàntic o de tipus lògic.
L'ambigüitat semàntica prové que, amb frases construïdes amb aquests verbs que expressen una creença o una actitud proposicional, resulta possible una doble interpretació. Així, en «Anna creu que l'home que li envia flors cada 23 d'abril és un antic company d'escola», es pot dubtar sobre si l'expressió «l'home que li envia flors cada 23 d'abril» denota a algú a qui Anna coneix realment i de qui pensa que és antic company d'escola (interpretació de re, perquè la creença versa sobre l'home que coneix realment), o bé no denota a ningú conegut per Anna i aquesta pensa que només el seu antic company d'escola és capaç d'enviar-li flors cada any (interpretació de dicto, perquè la creença versa sobre la frase i la connexió de tots dos conceptes).
De re, de dicto en la filosofia contemporània
De re, de dicto aplicada a les atribucions de creença
La distinció de re/de dicto, aplicada a les atribucions de creença, va ser introduïda per Quine (1956) per tal de recollir aparents ambigüitats en aquesta mena d’atribucions. Imaginem que l’Anna creu que el seu nou veí treballa de nit a un hospital, i que, encara que l’Anna, de fet, ho ignora, aquest veí és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva. Sota aquests supòsits, és clar que jutgem vertader l’enunciat següent, el qual expressa una atribució de creença a l’Anna:
El que potser no és tan clar és què cal dir sobre el valor de veritat de (2):
Per un costat, atès que l’Anna no creu que el nou veí sigui el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva, sembla que (2) és falsa. Per un altre, també sembla plausible interpretar (2) de manera que afirmi que hi ha un individu (aquell que, de fet, resulta ser el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva) del qual l’Anna creu que treballa de nit a un hospital. En aquesta segona interpretació, (2) resulta vertadera. La primera interpretació de l’atribució de creença (2) és la que Quine anomena de dicto; la segona és la que anomena de re.
Un criteri estàndard per distingir els dos tipus d’atribucions és de l’opacitat referencial. Un enunciat que expressa una atribució de creença és referencialment transparent si el resultat de substituir dins de la clàusula que segueix al verb epistèmic qualsevol terme singular per un altre que designa el mateix objecte en preserva el valor de veritat; i és opac en cas contrari. Els enunciats que expressen atribucions de creença de dicto són referencialment opacs, mentre que el enunciats que expressen les atribucions de creença de re són referencialment transparents.
Suposem que interpretem (1) com una atribució de creença de re; és a dir, com afirmant que hi ha un únic x tal que x és el nou veí i del qual l’Anna creu que treballa de nit a un hospital. Aleshores, com que el nou veí també és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva, podem concloure que hi ha un únic x que és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa de l’Anna del qual l’Anna creu que treballa de nit a un hospital. Per tant, (2), entesa com a atribució de re, és vertadera.
Vegem-ho amb més detall. Podem formalitzar les interpretacions de re de (1) i (2) de la manera següent:
Observem que, sota el supòsit que el nou veí de l’Anna és també el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva, la veritat de (2r) se segueix de la de (1r), amb independència de si l’Anna creu o no que el nou veí és també el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva. La clau que permet aquesta inferència és que el material descriptiu el nou veí està fora de l’abast de l’expressió ‘creu de x que’ (a diferència de treballa de nit a l’hospital que sí està dins de l’abast d’aquesta expressió).
Suposem ara que interpretem (1) com una atribució de creença de dicto. Una manera d’analitzar aquest tipus d’atribucions consisteix a dir que aquestes afirmen que la relació de creure es dóna entre un subjecte (l’Anna) i un enunciat (‘El nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital’). En aquest cas, encara que el nou veí de l’Anna també sigui el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva i (1) sigui vertader, no podem concloure que és vertader (2), ja que la veritat de (2), en aquest cas, depèn també de si l’Anna creu que el nou veí és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva.
Les anàlisis de dicto respectives de (1) i (2) permeten aclarir perquè:
D’acord amb aquestes formalitzacions, la relació de creença es dóna entre l’Anna i un enunciat. Convé notar que l’expressió ‘el nou veí’ està esmentada i no emprada a (1d). Això fa la substitució d’aquesta expressió per ‘el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa’, i per qualsevol altre, inviable. Pensem en l’exemple següent:
Tot i que París, de fet, és la capital de França, la substitució del terme ‘París’ pel terme ‘la capital de França’ a (3), que permet obtenir (4), és desafortunada. La raó és, simplement, que el topònim ‘París’ està esmentat, no emprat a (3). Els contextos de menció són característicament opacs. Això és perquè en aquests contextos el valor semàntic (el contingut) d’una expressió esmentada en una cita (<<‘París’>>) és l’expressió mateixa (un topònim) i no el seu contingut habitual (una ciutat europea). Exactament per aquesta mateixa raó, la substitució considerada a (1d) no és permissible.
De manera alternativa, es podrien analitzar les interpretacions de dicto de les atribucions de creença, no en termes de relacions entre subjectes i enunciats, sinó en termes de relacions entre subjectes i proposicions, on les proposicions són els continguts que expressen els enunciats. Així, les formalitzacions de (1) i (2) serien, respectivament:
Aquí, el terme a substituir (‘el nou veí’) no està esmentat, sinó emprat, de manera que l’argument anterior que permetia garantir que l’anàlisi proposada respecta l’opacitat referencial de les atribucions de dicto, basat en la distinció entre ús i menció, no s’aplica. Tanmateix, l’expressió ‘la proposició que’ introdueix també un context referencialment opac. Notem que (5) és vertadera, però (6) és falsa, tot i que (6) s’obté de (5) substituint ‘el nou veí de l’Anna’ per ‘el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa’, els quals, de fet, denoten el mateix:
En aquells mon possibles en els quals el nou veí de l’Anna no és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa és fals (6). En canvi, òbviament, no hi ha cap món possible en el qual el nou veí de l’Anna treballi de nit en un hospital i la proposició que el nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital sigui falsa.
Una darrera qüestió. Les anàlisis proposades per les atribucions de dicto i de re permeten explicar perquè la primera impressió, quan se’ns demana pel valor de veritat de (2), és que (2) és simplement falsa (i no falsa sota una interpretació), o perquè, encara s’admeti que també hi ha una interpretació de re de (2), es tendeix a pensar que la interpretació principal és la de dicto. La idea és la següent. Si ens fixem en l’estructura sintàctica de (2), l’ordre relatiu de les posicions de l’expressió ‘creu que’ i de la descripció definida ‘el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa’ es correspon amb l’ordre que trobem a l’anàlisi de les interpretacions de dicto (2d o 2d’), on la descripció definida està dins l’abast de l’expressió ‘creu que’. En canvi, per generar la interpretació de re (2r), cal invertir l’ordre relatiu de les seves posicions, fent que sigui l’expressió ‘creu que’ la que estigui dins de l’abast de la descripció, i no a l’inrevés. En aquest cas, no es respecta l’ordre sintàctic aparent de (2). Això explicaria les nostres primeres impressions a l’hora de jutjar el valor de veritat de (2).
Quine, W.O. (1956): “Quantifiers and propositional attitudes”, Journal of Philosophy, 53: 177–186.
De re, de dicto (II): modalitat metafísica o possibilitat
La distinció de re/de dicto també s’aplica a enunciats que expressen modalitat metafísica (necessitat o possibilitat), com (7):
Notem que(7) és ambigu. En la interpretació de dicto, (7) afirma que un món buit no és possible; és a dir que en tot món possible hi ha d’haver alguna cosa (que no té perquè ser la mateixa en tots els mons). En la interpretació de re, (7) afirma que hi ha alguna cosa (sempre la mateixa) que existeix en tot món possible. Per exemple, encara que hi ha filòsofs que rebutgen l’existència d’objectes abstractes, com els números, els que n’accepten la seva existència normalment entenen que aquesta no és merament contingent i que, per tant, els números existeixen en tots els mons possibles.
Les dues interpretacions sorgeixen de les diferents relacions d’abast que hi ha entre l’adverbi modal ‘necessàriament’ i el quantificador existencial ‘hi ha algun’, que apareixen a (7). Hi ha dues maneres en les quals és possible combinar la contribució que fan al significat de (7) l’adverbi modal i el quantificador existencial. Si entenem que l’adverbi modal té més abast que el quantificador existencial, aleshores es genera la interpretació de re. Si entenem que el quantificador existencial té més abast que l’adverbi modal, aleshores es genera la interpretació de re. Aquestes dues interpretacions es poden representar, respectivament, per mitjà de (7a) i (7b):
En la primera lectura (7a), de dicto, allò del qual es diu que és necessari és la veritat de l’enunciat (o la proposició) general que afirma que quelcom existeix. En la segona, (7b), de re, és de cert objecte en particular que s’afirma que existeix necessàriament.
Els enunciats que expressen modalitatde dicto són referencialment opacs, mentre que el enunciats que expressen modalitatde re són referencialment transparents:
Observem que el resultar de substituir a (8a) el terme ‘el número de planetes del sistema solar’ pel numeral indo-aràbic ‘8’ n’altera el valor de veritat. (8a) és fals ja que el sistema solar podria haver tingut un número diferent de planetes del que de fet té. En canvi, en realitzar la substitució indicada, o qualsevol altra del mateix tipus, (8a) es transforma en el següent enunciat, que afirma que la identitat de 8 amb si mateix és necessària, el qual ésvertader, atès que qualsevol entitat és necessàriament idèntica amb si mateixa:
En canvi, si fem la mateixa substitució a (8b), o qualsevol altra del mateix tipus, obtenim l’enunciat que afirma que el número 8 existeix i que és necessàriament idèntic a si mateix i que, per tant, és vertader si (8b) ho és (és a dir, suposant que el número 8 existeixi, supòsit del qual depèn també la veritat de 8b):
En la interpretació de dicto, el que s’afirma que és necessari és la veritat de certa proposició (la proposició que el número de planetes del sistema solar és 8). En la interpretació de re, diem de cert objecte (que resulta ser 8) que té necessàriament certa propietat (ser el 8).
Tornem a considerar (7a) i (7b). És fàcil veure que (7b) implica lògicament (7a): si és veritat que hi ha un objecte que existeix en tot món possible, aleshores també ha de ser veritat que no hi pot haver mons buits. Però (7a) no implica (7b): (7a) pot ser veritat simplement perquè a cada món possible existeix un objecte, encara que aquest objecte no sigui el mateix en tots els mons possibles, i, si això darrer s’esdevé, aleshores (7b) és fals. En aquest cas, per tant, es pot concloure que la interpretació de re és més forta que la dedicto, perquè interpretació de reimplica la interpretació de dicto, però la interpretació de dicto no implica lainterpretació de re. Tanmateix, aquesta conclusió no es pot generalitzar a totes les interpretacions de re i les seves corresponents de dicto.
Considerem (8a) i (8b). En aquest cas, és la interpretació de dicto la que implica la interpretació de re, però no a la inversa. Suposem primer que (8a) és vertadera. Això vol dir que en tot mon possible, m, a m és veritat que el número de planetes del sistema solar és 8. Per tant, al món actual, també és vertader que el número de planetes del sistema solar és 8. A més, el 8 és necessàriament idèntic a si mateix. Es pot concloure llavors que hi ha un únic x tal que x és el número dels planetes del sistema solar i necessàriament x és 8, és a dir que (8b) també és vertader. Per tant, (8a) implica (8b). Vegem ara perquè (8b) no implica (8a). Sabem que (8b) és vertader perquè, de fet, el número de planetes del sistema solar és 8 i el 8 és necessàriament idèntic a si mateix, però (8b) és fals ja que hi ha mons possibles en els quals el número de planetes del sistema solar és diferent de 8.
Finalment, hi ha casos en els quals la implicació lògica no es dóna en cap de les dues direccions: ni la interpretació de dicto implica la interpretació de re, ni la interpretació de dicto implica la interpretació de re. Considerem (9) i les seves interpretacions respectives, de dicto i de re:
(9a) no implica (9b). Suposem que (9a) és vertadera, de manera que en tot món possible la persona més rica en aquell món és feliç en aquell món, però són diferents persones les que són les més felices en diferents mons. Això és compatible amb que la persona més rica en el món actual no sigui necessàriament feliç. La veritat de (9a) només obliga a que aquesta persona sigui la més feliç en els mons en els que és la més rica, i, segons el nostre supòsit, només el món actual està entre aquests mons.
I (9b) no implica (9a). Suposem que (9a) és vertadera i que Bill és la persona més rica en el món actual. La veritat de (9a) només obliga a que Bill sigui feliç en tots els mons possibles, però no a que la persona més rica en aquests mons (que no té perquè ser en Bill) sigui feliç en aquests mons.