Tomisme

Tomàs d'Aquino

En sentit ampli, conjunt d'afirmacions filosòfic-teològiques que es configuren entorn dels punts fonamentals de les doctrines de Tomàs d'Aquino. En sentit estricte, el tomisme fa referència a les teories mateixes d'aquest autor en la mesura en que es distingeixen tradicionalment de les d'uns altres escolàstics importants, com l'escotisme, originat per Joan Duns Escot, l'occamisme, iniciat per Guillem d'Occam, o el suarisme, per Francisco Suárez. Després d'una primera època en què les doctrines de Tomàs d'Aquino es barrejaven amb les de l'averroisme llatí –condemnacions de tesis averroistes en 1270 per Esteban Tempier a instàncies del papa Joan XXI, i altres–, el tomisme va ser acceptat de forma creixent sobretot a partir de la canonització de sant Tomàs d'Aquino en 1323, per Joan XXII. (Dante el col·loca, en la seva Divina Comèdia, en la primera fila dels teòlegs, encara que al costat d'ell situa també a Siger de Brabant).

En el s. XVI apareixen els grans comentaristes del sistema tomista: destaquen, a part de Tomàs de Vío (el cardenal Gaietà), els espanyols Francisco de Vitoria, Domingo de Soto, Melchor Cano i Domingo Báñez. En els s. XVIII i XIX sorgeix el neotomisme, filosofia teològica que el papa Lleó XIII, en l'encíclica Aeterni Patris, de 1879, considera com la filosofia adequada per a expressar la fe catòlica. En aquesta mateixa encíclica el papa proclama que la filosofia ha de ser conreada «ad mentem sancti Thomae», seguint a sant Tomàs; a partir d'aquest moment, el tomisme és considerat la doctrina oficial de les escoles catòliques: la que s'ensenyava, o ensenya, en els seminaris, col·legis eclesiàstics i universitats catòliques, i Tomàs d'Aquino, el «doctor comú».