Vaguetat

Una de les característiques del llenguatge ordinari -entre les quals poden enumerar-se, com a principals, l'ambigüitat, la foscor i la falta de definició- que obstaculitza la comunicació entre parlants. Pot definir-se com la imprecisió o indeterminació en el significat d'un terme. Els termes són vagues quan es refereixen a qualitats que les coses poden posseir en un grau indeterminat sense que el context permeti precisar. Així succeeix, per exemple, amb els termes comparatius i aquells que indiquen quantitat (sense precisar-la quantitativament), com «bastant, «molt», «gran», «amb prou feines», o aquells les propietats dels quals s'apliquen a una àrea indefinida d'objectes, com a «context», «qualitat de vida», «clima sa», «jove», «d'edat madura», etc.

Vegeu exemples ↓

Dir que «la ciutat X és molt sorollosa» és utilitzar una expressió vaga, tant més que podria dir-se que «el soroll perceptible a determinades hores en determinats carrers de la ciutat X sobrepassa la quantitat mitjana de decibels tolerables per l'oïda humana».

i1

Dir que «tots els meus professors són joves» és recórrer a un enunciat vague, perquè no es determina a quina classe d'individus s'aplica el terme «jove». No és jove, certament, un professor de 55 anys; és jove certament un professor de 30 anys; entre quines edats han d'estar els altres per a poder dir d'ells que són professors joves? Entre el primer cas i el segon existeix una «zona d'indeterminació» en la qual no sabem, o no sabem amb certesa, si el terme «jove» troba referents.

i2

La vaguetat es diferencia de l'ambigüitat en el fet que aquesta no permet decidir en quin dels possibles sentits es pren un terme, mentre que aquella no permet decidir si el significat del terme s'aplica o no, o en quin grau. L'una i l'altra donen origen a fal·làcies.