Autor:Derrida, Jacques

Filòsof francès contemporani. Va néixer a El-Biar (Algèria) l'any 1930 i va morir a París el 8 d'octubre del 2004. Va realitzar estudis a l'Ecole Normal Supérieure de París, sent alumne de Jean Hyppolite i de Maurice de Gandillac. Des de 1983 va ser Director d'estudis de l'Escola d'alts estudis socials de París, d'on va ser catedràtic de filosofia, i professor de la Universitat de Califòrnia.

El pensament de Derrida

La seva obra és abans de res una crítica de les categories tradicionals de la metafísica, que ha donat lloc a la lectura «desconstructiva» de nombrosos textos canònics, indistintament filosòfics o literaris, i ha afectat les doctrines que més han influït en la sensibilitat lingüística del nostre temps. Però, possiblement, el principal mèrit de Derrida ha estat referir el concepte tradicional de raó a l'entronització filosòfica de la paraula. Una altra important contribució d'aquest filòsof és haver mostrat que si la raó es fa dependre de la paraula s'afavoreix la identificació entre raó i realitat, ja que s'ha donat per descomptat que la raó podia contenir, encarnar i representar il·limitadament la realitat perquè sempre ha estat compromesa amb les comeses presencials de la paraula. Aquesta condemna de la fetixització filosòfica de la paraula ha propiciat així mateix una referència constant a l'escriptura. També ha sustentat la vehement oposició a les doctrines que defensen una lògica de la identitat. Amb tot, el resultat més important de la seva actitud crítica és haver mostrat que la diferència s'infiltra insidiosament en la relació de les idees amb la realitat. Així mateix ha sotmès a crítica les institucions filosòfiques franceses des de la perspectiva de la seva nova manera d'entendre el treball filosòfic. Actualment les seves tesis gaudeixen de gran difusió en la filosofia internacional, especialment a França i als Estats Units, tot i que també és un dels filòsofs més criticats.

Els seus primers treballs van ser fruit d'una lectura crítica de la fenomenologia de Husserl, que va unir a una visió crítica de la psicoanàlisi, i a la seva vinculació al moviment estructuralista. En aquesta etapa inicial del seu pensament, Derrida va tractar de posar al descobert les pressuposicions metafísiques de la moderna ciència del llenguatge i de les teories sobre el significat que tenen vigència actual. Sobretot va sotmetre les conjectures metafísiques que han repercutit en la lingüística al recelós escrutini que s'ha donat a anomenar «deconstrucció» o «desconstrucció». Entre aquelles pressuposicions metafísiques figura en lloc prominent la convicció que el sentit últim de tota realitat consisteix estrictament en presència.

Crítica al presencialisme i al logocentrisme

Aquest entusiasme presencialista de les concepcions tradicionals sobre el significat va tenir, entre altres interessants conseqüències, la difosa tesi –en realitat mai formulada explícitament– que «presència» significa sempre de fet «presència en la ment humana». És a dir, que la tradició, segons afirma Derrida, ha tendit a donar per descomptat que determinades experiències mentals reflecteixen o representen naturalment les coses. En conseqüència s'ha postulat que el sentit i la veritat de les coses sobrevé en les operacions de la ment que la tradició anomena «raó» o «pensament». I també atribueix Derrida a la tradició filosòfica la tesi que la raó i el pensament són tan naturals com les coses que percebem quotidianament. Segons Derrida, aquesta tesi va originar el punt de vista metafilosòfic –difós per tota la cultura d'occident– que denomina «logocentrisme». La mateixa fenomenologia husserliana, així com la psicoanàlisi de Freud, continuen sent manifestacions d'aquest logocentrisme que concep el ser com una identitat i una presència originària reductible a la seva expressió lingüística, com si mitjançant la paraula «es donés» de forma immediata, atorgant d'aquesta manera a la paraula una forma privilegiada de coneixement.

Derrida també anomena «logocèntriques» les formes de pensament que es fonamenten en una referència extrínseca o transcendent. Així ocorre, per exemple, amb el concepte de veritat en el cas de la metafísica. Referent a això assenyala Derrida que la filosofia occidental ha solgut mantenir una pressuposició fonamental: el llenguatge està subordinat a unes intencions, idees o referents que són irreductiblement extrínsecs o exteriors al mateix llenguatge. Aquesta atribució d'exterioritat, a més de gratuïta és, d'antuvi, incompatible amb la convicció estructuralista que el sentit és un efecte que produeix el mateix llenguatge, de manera que de cap manera el pot antecedir. Aquesta subordinació del sentit al llenguatge contravé el punt de vista tradicional que Derrida anomena «logocèntric». Per a entendre l'abast de la seva recusació convé tenir presents les tesis del logocentrisme: d'una banda la presència del pensament irromp necessàriament en la paraula, d'altra banda el propi pensament conté tant la presència del sentit com la presència de la veritat.

En aquesta recusació del logocentrisme ocupa, doncs, un lloc central la lingüística estructural sorgida de l'obra de Ferdinand de Saussure (1857-l9l3). No obstant això, si bé Saussure revoca el logocentrisme amb la seva teoria del sentit, Derrida critica el profund conformisme logocèntric de la doctrina saussuriana del signe. Derrida assenyala que les tesis logocèntriques han solgut pressuposar una teoria tradicional del signe, basades a sostenir que el signe unifica el caràcter heterogeni de significant i significat, tesi que el mateix Saussure va adoptar sense objeccions. Però sens dubte la tesi que el significat es fa present en el pensament per mitjà de les prestacions del significant evoca una dicotomia metafísica fonamental: 1) a partir de la semàntica dels estoics i fins a les teories lingüístiques recents, la tradició filosòfica ha postulat que, en essència, la comesa de tot signe és unificar i 2) també ha solgut acceptar sense cap reticència la tesi concomitant que el món dels significats és independent del món dels significants. D'aquí s'infereix la creença que el signe unifica dues realitats incommensurables. Aquestes pressuposicions han convençut a molts pensadors durant molt temps, i en certa manera les concepcions modernes sobre el signe s'han limitat a acceptar la doctrina tradicional. La lingüística del nostre temps, en efecte, considera que el significat és un sentit que la ment és capaç d'aprehendre per mitjà d'una intuïció que el porta a la plenitud d'una presència. Així acata subreptíciament el postulat tradicional que els significats existeixen amb total independència dels significants, de manera que fins i tot la lingüística contemporània accepta que existeix una «realitat de significats» que mai depèn de cap significant. Però si això és així, diu Derrida, llavors s'està acceptant que ha d'haver-hi un significat pròpiament transcendental, desproveït per principi de cap comesa significant. Segons aquest punt de vista, la tradició filosòfica ha vingut afirmant implícitament que tota cadena de significants conclou en un significat final. Es tracta òbviament del sentit i la veritat que fonamenten els sistemes teològics i metafísics. Saussure, doncs, impugna la tradició logocèntrica en la seva teoria del sentit, però perllonga el logocentrisme en la seva teoria del signe. Això ha conduït a Derrida a revocar els conceptes centrals de l'estructuralisme –especialment els de signe i estructura– i a impugnar les seves pressuposicions metodològiques.

La paraula i l'escriptura

També és important en l'obra de Derrida la convicció que la tesi logocèntrica se sosté en l'hegemonia que les filosofies del llenguatge han solgut assignar a la paraula parlada. Segons Derrida, el logocentrisme ha tendit a menysprear l'escriptura, i tal menyspreu va ser correlatiu a la tendència a enaltir l'expressió oral. La veritat és que el contrast entre paraula i escriptura ha orientat decisivament la tradició logocèntrica. D'una banda, ha mantingut que la paraula era una manifestació pura i immediata del llenguatge. D'altra banda, ha depreciat l'escriptura fins al punt d'atribuir-li un caràcter merament derivat. Ha arribat a ser considerada, en efecte, un ordre subaltern de signes l'única comesa dels quals és de-signar la paraula. Tal posició derivaria, segons Derrida, de la creença en una especial proximitat entre la «paraula» i l'«esperit», conjuminada a la convicció complementària que la ment reflecteix naturalment el món. Per això el logocentrisme també considera que la paraula subministra un accés directe a la realitat. O sigui que, segons la concepció logocèntrica que critica Derrida, el signe oral –els components de la paraula– està en immediata connexió amb el significat. El signe gràfic, per contra, i en general tots els elements de l'escriptura, de cap manera participen d'aquesta intimitat.

Una crítica general del signe, efectivament, li permet desplaçar la paraula de la seva posició hegemònica i enaltir correlativament l'escriptura. Però la seva intenció no és destruir una jerarquia per a implantar-ne una altra en el seu lloc, i per això s'absté de privilegiar l'escriptura en detriment de l'expressió oral. En aquest context el treball de Derrida demostra que no hi ha cap significant que procuri la presència plena del significat. En certa manera el seu diagnòstic és encara més devastador, perquè posa en relleu que el significant és totalment incongruent amb aquesta possible plenitud. En realitat l'argumentació de Derrida revoca la fixació del logocentrisme en la primacia de la presència.

El signe i la diferència

Contrariant un punt de vista tradicional, Derrida manté que la diferència i l'absència són condicions necessàries perquè existeixi el signe. No pot donar-se el fenomen de la significació, en efecte, si la unitat i la presència no sofreixen cap menyscapte. D'una banda, un ordre diferencial ha d'interposar-se entre el significant i el significat D'altra banda, cal que el significat es trobi pròpiament absent. Per tant la condició real és que la presència del significat resulti mínimament diferida. A Derrida li sembla obvi que significant i significat coincidirien si no sobrevingués una diferència providencial. De la mateixa manera constata que de no ocórrer l'absència –o almenys la «presència diferida»– del significat no podria tenir lloc cap significació. En tots dos casos deixaria d'haver-hi signe perquè sense diferència i sense absència sí que hi hauria unitat. Però si bé el signe mai pot ser una unitat, en opinió de Derrida tampoc se'l pot considerar com una diferència perfecta de significant i significat. En realitat succeeix que ni la diferència entre tots dos, ni l'absència –o en tot cas la presència «diferida»– del significat, es presenten mai en estat pur. Aquest fenomen és explicable perquè ni l'un ni l'altre poden ser una realitat única. Sempre han de sobrevenir junts, i per això significant i significat persisteixen al llarg del temps. La seva obligada associació, és clar, repercuteix materialment sobre tots dos. Pot dir-se que la presència de cadascun «marca» l'altre i viceversa. Així es produeix en tots dos, per tant, la cèlebre «trace» derridiana. Però gràcies a aquest marcatge recíproc, en el si de les pràctiques significatives habituals els significants designen els significats. És obvi que de no sobrevenir aquesta mútua entalladura la significació seria de nou impossible. De manera que tant el significant com el significat han de ser impurs per força, i en conseqüència ni la unitat ni la diferència del signe mai podran ser perfectes. Derrida constata, en suma, que les paraules adquireixen sentit a partir dels conceptes i aquests de les paraules, perquè tant paraules com conceptes participen en un complex entramat històric de diferències, absències i «presències diferides» que, d'altra banda, mai han arribat a donar-se en estat pur. La conseqüència més important d'això és que la paraula plena ni ha existit ni existirà mai. És a dir, que l'anhel d'un signe que sigui plenament descriptiu –o el d'un llenguatge que s'adeqüi sense fissures a la realitat– es revela un somni impossible.

L'«escriptura» que Derrida contraposa a la paraula, no només comprèn «tots els procediments perdurables que institueixen el signe», sinó que també recull el «joc prescrit» (le jeu reglée) de les diferents inscripcions. O sigui que l'«escriptura» de cap manera ha de ser entesa com el resultat banal de l'operació d'escriure. Designa els processos que regulen i institucionalitzen tota simbolització i que són inevitablement làbils i indecidibles. És a dir, que Derrida converteix l'«escriptura» en l'agent que regula tots els sistemes significants, per descomptat els d'índole gràfica però també els derivats d'un acompliment oral. En general, l'escriptura organitza el «joc de referències significants» que dóna lloc al llenguatge. Per tant és el factor decisiu en tota actuació simbòlica, amb independència que la seva comesa sigui expressar, representar o significar. Per aquesta raó assenyala Derrida la paradoxa eminent que «l'escriptura inclou el llenguatge». En realitat, aquesta fórmula es limita a constatar que tot llenguatge és sempre un cas particular d'escriptura.

El nucli central de la filosofia de Derrida el constitueixen els seus programes de la deconstrucció (o desconstrucció) i de la différance.

Vegeu desconstrucció, trace i différance.

Exposició de la fenomenologia per Jacques Derrida

• Bibliografia:Obres de J. Derrida