Diferència entre revisions de la pàgina «Universals lingüístics»
De Wikisofia
m (bot: - situació del parla: + situació de la parla:) |
m (bot: - naturals, a nivell fonològic, + naturals, en els nivells fonològic,) |
||
| (Hi ha 2 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
| − | Característiques que se suposen comunes a totes les [[llengua|llengües]] naturals, | + | Característiques que se suposen comunes a totes les [[llengua|llengües]] naturals, en els nivells fonològic, morfològic, sintàctic o semàntic ([[Recurs:Jespersen, Otto: universals conceptuals|veg. text 1]] i [[Recurs:Chomsky: la gramàtica universal|text 2]]). L'existència de tals universals pressuposaria una facultat natural de [[llenguatge|llenguatge]], tal com sostenen la major part dels seguidors de la gramàtica transformacional. Els transformacionalistes distingeixen entre universals formals i universals substantius; els primers es refereixen a les condicions abstractes de la gramàtica d'una llengua, a les classes de regles, per exemple, que en el component sintàctic ha d'haver-hi transformacions; els segons són els elements (unitats lingüístiques o classes d'unitats) als quals es refereixen les mateixes regles. El conjunt d'universals substantius i formals permet la construcció d'[[hipòtesi|hipòtesis]] sobre la descripció d'una llengua. |
| − | Es parla també d'universals [[sincronia i diacronia|diacrònics]] i universals [[pragmàtica|pragmàtics]]. Els universals diacrònics tant es refereixen a les classes de canvis i regles d'evolució que poden semblar comunes a totes les llengües, com a determinats trets de naturalesa antropològic-lingüística: l'existència en totes les llengües de noms propis, [[díctic|díctics]], un sistema fonològic i un lèxic-gramatical, el llenguatge referit, etc. Els universals pragmàtics són expressions que es poden ordenar en [[estructura|estructures]] generals de la situació de la parla: determinats girs per iniciar un discurs, expressions díctiques, verbs performatius. | + | Es parla també d'universals [[sincronia i diacronia|diacrònics]] i universals [[pragmàtica|pragmàtics]]. Els universals diacrònics tant es refereixen a les classes de canvis i regles d'evolució que poden semblar comunes a totes les llengües, com a determinats trets de naturalesa antropològic-lingüística: l'existència en totes les llengües de noms propis, [[díctic|díctics]], un sistema fonològic i un lèxic-gramatical, el llenguatge referit, etc. Els universals pragmàtics són expressions que es poden ordenar en [[estructura|estructures]] generals de la situació de la parla: determinats girs per a iniciar un discurs, expressions díctiques, verbs performatius. |
{{Etiqueta | {{Etiqueta | ||
Revisió de 21:26, 13 oct 2017
Característiques que se suposen comunes a totes les llengües naturals, en els nivells fonològic, morfològic, sintàctic o semàntic (veg. text 1 i text 2). L'existència de tals universals pressuposaria una facultat natural de llenguatge, tal com sostenen la major part dels seguidors de la gramàtica transformacional. Els transformacionalistes distingeixen entre universals formals i universals substantius; els primers es refereixen a les condicions abstractes de la gramàtica d'una llengua, a les classes de regles, per exemple, que en el component sintàctic ha d'haver-hi transformacions; els segons són els elements (unitats lingüístiques o classes d'unitats) als quals es refereixen les mateixes regles. El conjunt d'universals substantius i formals permet la construcció d'hipòtesis sobre la descripció d'una llengua.
Es parla també d'universals diacrònics i universals pragmàtics. Els universals diacrònics tant es refereixen a les classes de canvis i regles d'evolució que poden semblar comunes a totes les llengües, com a determinats trets de naturalesa antropològic-lingüística: l'existència en totes les llengües de noms propis, díctics, un sistema fonològic i un lèxic-gramatical, el llenguatge referit, etc. Els universals pragmàtics són expressions que es poden ordenar en estructures generals de la situació de la parla: determinats girs per a iniciar un discurs, expressions díctiques, verbs performatius.