Crisi

(del grec κρίσις, krisis, judici, veredicte)

Època de transició o canvi, propi d'una situació de conflicte i inestabilitat, que s'aplica tant a determinades fases de la història sociopolítica o del pensament (crisi de l'Escolàstica, dels estats feudals, de la fonamentació de les matemàtiques), com a moments crucials del desenvolupament personal de l'individu (crisi de l'adolescència, de la maduresa).

En filosofia de la ciència, i en la visió de Th. S. Kuhn, representa el moment que precedeix a una revolució científica, en el qual la ciència normal no pot resoldre certs problemes que es presenten dins del paradigma científic. Un problema no resolt es converteix en una anomalia dins del sistema, amb el que, si les anomalies es converteixen en freqüents, la comunitat científica sent la necessitat de buscar noves teories que siguin capaces de resoldre tant els problemes nous com els antics, i el paradigma entra en crisi. Quan una nova teoria resulta prou explicativa, els científics, després d'abandonar les teories antigues, l'accepten com a base principal d'un nou paradigma científic emergent. Les crisis són, doncs, una fase prèvia i necessària perquè sorgeixin noves teories i representen una fase de transició que fa progressar a la ciència per mitjà de revolucions. Segons el mateix Kuhn, la revolució copernicana, que va exigir una nova teoria del moviment, és un bon exemple de paradigma nou sorgit en una època de crisi, donada la necessitat de trobar millors càlculs per a la confecció del calendari, que el model ptolemàic no podia subministrar, igual que ho és també la teoria electromagnètica de Maxwell, de finals del s. XIX, que, àdhuc havent sorgit amb la intenció de conciliar-se amb les teories de Newton, va obligar a revisar-les parcialment i va contribuir a l'avanç de la ciència cap a la teoria de la relativitat.