Essencialisme

El supòsit que les coses tenen essència i es caracteritzen pel que els és essencial, per oposició al que els és accidental; i també sistema filosòfic en principi oposat a l'existencialisme. El primer sentit es deu a la distinció que Aristòtil estableix entre substància (to tu en einai: essència, forma) i accidents, conjunt que configura la seva doctrina de les categories. Sobre elles cal plantejar-se si són maneres de l'ésser o simples maneres de pensar o maneres del llenguatge. Si se suposa el primer, hem de preguntar-nos pel fonament i justificació d'aquesta distinció, i si se suposa el segon, el problema estreba en quins són els criteris per a decidir què és essencial per a alguna cosa i què li és accidental. D'aquests pressupostos aristotèlics arrenca tota la llarga tradició de sistemes filosòfics essencialistes, d'Aristòtil a Hegel, en els quals predomina l'essència o la substància, o fins i tot la matèria, com a noció fonamental.

. En filosofia de la ciència, Popper denomina essencialisme a «la doctrina de l'explicació última», a aquella manera d'entendre el coneixement científic –diferent de la concepció instrumentalista de la ciència i de la qual ell proposa per conjectures i refutacions–, que s'acull a explicacions últimes basades en l'essència i en propietats essencials (veg. text).

Vegeu també: nominalisme, realisme, essencialisme metodològic.