Contingència

També anomenada facticitat, es refereix a la característica de les coses existents, i que no existeixen necessàriament, i a les quals poden arribar a existir, ja que no són impossibles. En el sentit clàssic de la paraula, la contingència és la característica pròpia del que no existeix en virtut de la seva pròpia essència, o d'allò que la seva existència li ve donada de fora de la seva naturalesa. Aristòtil usa per primera vegada el concepte quan planteja la possibilitat de dos successos contradictoris, adduint l'exemple de «matí hi haurà una batalla naval o no n'hi haurà»; la disjunció és necessària, perquè no és més que una aplicació del principi del tercer exclòs, però l'esdeveniment al fet que es refereix no està determinat, perquè són possibles ambdues alternatives. Aquest últim concepte de possibilitat futura va ser denominat en la tradició escolàstica futur contingent, i va ser tema de discussió perquè es relacionava amb l'omnipotència i la presciència divines i la llibertat humana. D'altra banda, que alguna cosa per pròpia naturalesa pugui ser i pugui no ser es va convertir en la característica essencial de la naturalesa creada, que existeix contingentment, podent no ser, enfront de la característica essencial de la naturalesa increada, Déu, que existeix per necessitat de la seva naturalesa; i aquesta és la idea central d'una de les proves de l'existència de Déu, instituïdes per l'Escolàstica, anomenada la prova de la contingència. La idea de contingència radical no té sentit més que en una ontologia de rerefons religiós o en l'àmbit d'un suposat indeterminisme físic, d'inspiració espiritualista. Però quan es refereix als esdeveniments que depenen de la voluntat lliure humana (futurs contingents), en comptes de contingència la filosofia moderna prefereix parlar d'indeterminació de la voluntat, llibertat o imprevisibilitat. Autors hi ha, no obstant això, que es remeten a la contingència, com Sartre, que l'aplica a l'existència humana, mancada de tota causa i raó.

. Qualitat d'aquells enunciats que no estan determinats a ser veritables o falsos, o no són necessàriament veritables o falsos; això és, que no són ni tautologies ni contradiccions. Una de les modalitats dels enunciats (contingència lògica) o de les modalitats alètiques (necessari, impossible i contingent).