Perspectivisme

 Si la perspectiva és la construcció d'una imatge en funció del punt de vista de l'observador, el perspectivisme, com a concepció filosòfica, suposa que tota representació és depenent del subjecte que la constitueix. En la història de la filosofia aquest terme s'associa generalment a Nietzsche i, especialment, a Ortega y Gasset.

En cert sentit la monadologia de Leibniz és un perspectivisme (cada mònada és una perspectiva de l'univers), per això Ortega cita aquest text de Leibniz: «una mateixa ciutat mirada des de diferents costats sembla completament diferent i es multiplica perspectivament [...] hi ha diferents universos que, no obstant això, són perspectives diferents d'un solament, segons els punts de vista de cada mònada». La realitat, doncs, s'ofereix en perspectives individuals: «on està la meva pupil·la no està una altra» (veure text). L'ésser del món no està donat una vegada per sempre, sinó que sempre és una perspectiva (veure text) que apareix així com una condició epistemològica per captar l'autèntica realitat. Aquest perspectivisme permet a Ortega superar tant l'escepticisme com el racionalisme. A més, la perspectiva no apareix des d'un punt de vista abstracte, ja que el jo no és alguna cosa donada, sinó una unitat dramàtica de jo i món, és a dir, del Jo i la seva circumstància: «jo sóc jo i la meva circumstància», i «viure és no tenir més remei que raonar davant la inexorable circumstància». La circumstància i la perspectiva s'articulen permetent l'accés a la veritat, i el punt d'aquesta articulació ho proporciona la història. Per això, el perspectivisme orteguià condueix, des d'una raó vital (raciovitalisme) fins a una raó històrica, ja que la circumstància és sempre circumstància històrica concreta, i la perspectiva és la d'un jo que parteix d'aquesta circumstància.

També Nietzsche defensa una posició perspectivista que concep com a articulació entre coneixement i necessitats vitals. Aquesta tesi es funda en una concepció del ser entès com esdevenir (en el qual no existeixen veritats absolutes, doncs tota veritat és interpretació), i del coneixement entès des del punt de vista de la seva unió amb les necessitats vitals. Altres autors que han defensat tesis perspectivistes són, entre altres, M. Merleau-Ponty i Samuel Alexander.