Autor:Euclides de Mègara

Filòsof grec originari de Mègara, i fundador de l'escola que porta el nom d'aquesta ciutat (escola de Mègara). Inicialment va ser seguidor de les tesis dels eleates, però a Atenes es va fer deixeble de Sòcrates, a qui admirava sincerament i al que professava una gran amistat. Va ser un dels deixebles que (com Critó i Fedò) van acompanyar a Sòcrates en els seus últims moments (Fedò, 59c). Després de complir-se la sentència de mort contra Sòcrates, Euclides, juntament amb altres socràtics (entre ells Plató) es va refugiar a Mègara, on va fundar la seva pròpia escola.

Fitxer:Euclides001Mègara.jpg

Representació idealitzada d'Euclides d'Alexandria, encara que l'autor li dóna el nom d'Euclides de Mègara amb el qual es confonia, obra de Giusto dóna Guanto (1474) en la Galleria Nazionale delle Marxi (Urbino)

La seva orientació filosòfica és producte de la unió de les seves dues grans influències: la doctrina de Parmènides i l'ètica socràtica: va identificar l'U parmenídeo amb el Bé socràtic, i va identificar la unitat amb la virtut. Es va interessar també per la lògica i, sota la influència de Zenó d'Elea, per la dialèctica. Totes aquestes característiques van marcar l'orientació de la seva escola, que va ser coneguda per les seves argumentacions rebuscadas o erísticas. Euclides va utilitzar aquesta forma d'argumentar bàsicament per defensar les seves posicions filosòfiques, no obstant això, de vegades, es complaïa exclusivament a confondre al contrari. Alguns dels seus seguidors (Eubúlides, Diodor Cronos) van accentuar aquest aspecte fins a convertir-ho en l'art d'argumentar pel mer argumentar, amb l'única fi de triomfar sobre l'adversari, a força de l'ocupació de subtileses lògiques. Però aquest interès per l'argumentació va conduir a Euclides i els seus seguidors a l'anàlisi de paradoxes lògiques, i al perfeccionament del raonament per reducció a l'absurd.

Segons Diògenes Laerci (veure text), va escriure sis diàlegs: Lampria, Escairis, Fenici, Critó, Alcibíades i Amatorio.