Diferència entre revisions de la pàgina «Zenó d'Elea»
De Wikisofia
(Es crea la pàgina amb «{{AutorWiki}} {{Autor |Nom=Zenó d'Elea }} <small>(Grec::Ζήνων ὁ Ἐλεάτης)</small> Filòsof grec, nascut a Elea, ciutat jonia del sud d'Itàl...».) |
m (Text de reemplaçament - "pel mateix" a "per aquesta raó") |
||
Línia 5: | Línia 5: | ||
<small>([[Grec::Ζήνων ὁ Ἐλεάτης]])</small> | <small>([[Grec::Ζήνων ὁ Ἐλεάτης]])</small> | ||
− | Filòsof grec, nascut a Elea, ciutat jonia del sud d'Itàlia, prop de l'actual Salern, probablement entre el 490 i el 480 a. de C. Deixeble de [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]], i segons el text platònic el seu «favorit», sent aquest ja ancià i tenint ell uns quaranta anys, li va acompanyar a Atenes durant les Grans Panateneas ([[Recurs:Cita Plató 1|veure cita]]). Ha passat a la història del pensament com el defensor de les idees de Parmènides contra els atacs dels [[pluralisme|pluralistes]] i el divulgador de la seva filosofia, adduint arguments coneguts com [[paradoxes de Zenó|paradoxes de Zenó]], que, des del punt de vista lògic, suposen la prova d'una [[hipòtesi|hipòtesi]] per [[reducció a l'absurd|reducció a l'absurd]]; aquesta és la raó per la qual, en ocasions, és considerat iniciador de la [[dialèctica|dialèctica]]. Amb aquests arguments «refuta a els qui afirmen la multiplicitat» (tant si és infinitament divisible com si no) i defensa, | + | Filòsof grec, nascut a Elea, ciutat jonia del sud d'Itàlia, prop de l'actual Salern, probablement entre el 490 i el 480 a. de C. Deixeble de [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]], i segons el text platònic el seu «favorit», sent aquest ja ancià i tenint ell uns quaranta anys, li va acompanyar a Atenes durant les Grans Panateneas ([[Recurs:Cita Plató 1|veure cita]]). Ha passat a la història del pensament com el defensor de les idees de Parmènides contra els atacs dels [[pluralisme|pluralistes]] i el divulgador de la seva filosofia, adduint arguments coneguts com [[paradoxes de Zenó|paradoxes de Zenó]], que, des del punt de vista lògic, suposen la prova d'una [[hipòtesi|hipòtesi]] per [[reducció a l'absurd|reducció a l'absurd]]; aquesta és la raó per la qual, en ocasions, és considerat iniciador de la [[dialèctica|dialèctica]]. Amb aquests arguments «refuta a els qui afirmen la multiplicitat» (tant si és infinitament divisible com si no) i defensa, per aquesta raó, que «tot és un» ([[Recurs:Cita Plató del Parmènides|veure cita]]). |
Aquests arguments contra la multiplicitat són pròpiament arguments contra la divisibilidad de l'[[espai|espai]] i el [[temps|temps]], i els noms amb que es coneixen els principals (se li atribueixen uns quaranta ''logoi'', o arguments) són: «Aquil·les i la tortuga», la paradoxa de «la dicotomia», «la fletxa», «l'estadi» i la paradoxa de «la pluralitat». Les dues primeres [[paradoxa|paradoxes]] argumenten des de l'[[absurd|absurd]] de suposar que l'espai -una línia o una distància- pugui ser infinitament divisible; les dos següents argumenten des del supòsit, que es manifesta absurd, que temps o espai es componguin d'elements indivisibles; la cinquena i última paradoxa rebutja l'absurd de suposar que temps o espai es componen de quantitats, extenses o inextenses. | Aquests arguments contra la multiplicitat són pròpiament arguments contra la divisibilidad de l'[[espai|espai]] i el [[temps|temps]], i els noms amb que es coneixen els principals (se li atribueixen uns quaranta ''logoi'', o arguments) són: «Aquil·les i la tortuga», la paradoxa de «la dicotomia», «la fletxa», «l'estadi» i la paradoxa de «la pluralitat». Les dues primeres [[paradoxa|paradoxes]] argumenten des de l'[[absurd|absurd]] de suposar que l'espai -una línia o una distància- pugui ser infinitament divisible; les dos següents argumenten des del supòsit, que es manifesta absurd, que temps o espai es componguin d'elements indivisibles; la cinquena i última paradoxa rebutja l'absurd de suposar que temps o espai es componen de quantitats, extenses o inextenses. |
Revisió del 19:40, 10 març 2015
Avís: El títol a mostrar «Zenó d'Elea» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Zenó d'Elea». (Ζήνων ὁ Ἐλεάτης)
Filòsof grec, nascut a Elea, ciutat jonia del sud d'Itàlia, prop de l'actual Salern, probablement entre el 490 i el 480 a. de C. Deixeble de Parmènides, i segons el text platònic el seu «favorit», sent aquest ja ancià i tenint ell uns quaranta anys, li va acompanyar a Atenes durant les Grans Panateneas (veure cita). Ha passat a la història del pensament com el defensor de les idees de Parmènides contra els atacs dels pluralistes i el divulgador de la seva filosofia, adduint arguments coneguts com paradoxes de Zenó, que, des del punt de vista lògic, suposen la prova d'una hipòtesi per reducció a l'absurd; aquesta és la raó per la qual, en ocasions, és considerat iniciador de la dialèctica. Amb aquests arguments «refuta a els qui afirmen la multiplicitat» (tant si és infinitament divisible com si no) i defensa, per aquesta raó, que «tot és un» (veure cita).
Aquests arguments contra la multiplicitat són pròpiament arguments contra la divisibilidad de l'espai i el temps, i els noms amb que es coneixen els principals (se li atribueixen uns quaranta logoi, o arguments) són: «Aquil·les i la tortuga», la paradoxa de «la dicotomia», «la fletxa», «l'estadi» i la paradoxa de «la pluralitat». Les dues primeres paradoxes argumenten des de l'absurd de suposar que l'espai -una línia o una distància- pugui ser infinitament divisible; les dos següents argumenten des del supòsit, que es manifesta absurd, que temps o espai es componguin d'elements indivisibles; la cinquena i última paradoxa rebutja l'absurd de suposar que temps o espai es componen de quantitats, extenses o inextenses.
Els cinc arguments poden reduir-se a l'esquema següent:
Al llarg de la història s'ha valorat diversament el sentit d'aquestes paradoxes (veure paradoxes de Zenó), i s'ha tendit a creure que les nocions modernes de «límit» i «infinitessimal» poden solucionar les aporías, considerant el problema, no des de la perspectiva de l'espai o del temps com a quantitats contínues o discontínues, sinó des de l'aspecte de la «velocitat» amb la qual es recorren distàncies que poden definir-se com una sèrie de valors convergents al límit.