Mostra la font per a Sartre: la nàusea

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Sartre: la nàusea|Idioma=Español}}
la nàusea

La paraula Absurd neix ara de la meva ploma; fa una estona, en el jardí, no la vaig trobar, però tampoc la buscava, no tenia necessitat d'ella; pensava sense paraules, ''en'' les coses, ''amb ''les coses. L'absurd no era una idea en el meu cap, ni un hàlit de veu, sinó aquella llarga serp de fusta. Serp o arpa o arrel o urpes de voltor, poc importa. I sense formular res clarament, comprenia que havia trobat l'Existència, la clau de les meves Nàusees, de la meva pròpia vida. En realitat, tot el que vaig poder comprendre després es redueix a aquest absurd fonamental. Absurd: una paraula més, em debato amb paraules; allí vaig arribar a tocar la cosa. Però voldria fixar aquí el caràcter absolut d'aquest absurd. Un gest, un esdeveniment al petit món acolorit dels homes no és mai absurd sinó relativament: respecte a les circumstàncies que l'acompanyen. Els discursos d'un boig, per exemple, són absurds pel que fa a la situació en què es troba, però no pel que fa al seu deliri. Però jo, fa una estona, vaig tenir l'experiència de l'absolut: l'absolut o l'absurd. No hi havia cap cosa respecte a la qual aquella arrel no fos absurda. Oh! Com podré fixar això amb paraules? Absurd: pel que fa a la grava, a les mates de gespa groga, al fang sec, a l'arbre, al cel, als bancs verds. Absurd, irreductible; res –ni tan sols un deliri profund i secret de la naturalesa– podia explicar-ho. Evidentment no ho sabia tot: Jo no havia vist desenvolupar-se el germen ni créixer l'arbre. Però davant aquella gran pota rugosa, ni la ignorància ni el saber tenien importància; el món de les explicacions i raons no és el de l'existència. Un cercle no és absurd: s'explica per la rotació d'un segment de recta entorn d'un dels seus extrems. Però un cercle no existeix. Aquella arrel, per contra, existia en la mesura en què jo no podia explicar-la. Nuosa, inert, sense nom, em fascinava, m'omplia els ulls, em conduïa sense parar a la seva pròpia existència. Era inútil que em repetís: «És una arrel»; ja no donava resultat. Bé veia que no era possible passar de la seva funció d'arrel, de bomba aspirant, ''a això'', a aquesta pell dura i compacta de foca, a aquest aspecte oliós, callós obstinat. La funció no explicava res; permetia comprendre en conjunt el que era una arrel, però de cap manera ''aquesta''. Aquesta arrel, amb el seu color, la seva forma, el seu moviment detingut, estava... per sota de tota explicació. Cadascuna de les seves qualitats se li escapa una mica, fluïa fora d'ella, se solidificava a mig fer, es convertia gairebé en una cosa: cadascuna estava ''de més ''en l'arrel, i ara tenia la impressió que el cep sencer rodava una mica fora de si mateixa, es negava, es perdia en un estrany excés. Vaig raspar amb el taló aquella arpa negra; hauria volgut escorçar-la una mica. Per res, per desafiament, perquè aparegués en el cuir adobat el rosa absurd d'una esgarrapada: per a ''jugar '' amb l'absurd del món. Però quan vaig retirar el peu, vaig veure que l'escorça seguia negra.

Negra? Vaig sentir que la paraula es desinflava, es buidava de sentit amb una rapidesa extraordinària. Negra? L'arrel ''no era negra, '' no era negre el que hi havia en aquest tros de fusta, sinó... una altra cosa; el negre, com el cercle, no existia. Jo mirava l'arrel: era ''més ''que negra o ''més o menys ''negra? Però aviat vaig deixar d'interrogar-me perquè tenia la impressió de trepitjar terrè conegut. Sí, jo ja havia escrutat, amb aquesta inquietud, objectes innominables; jo havia intentat –en va– pensar alguna cosa sobre ells, i ja havia sentit que les seves qualitats fredes i inertes se m'escapaven, es lliscaven entre els meus dits. [...]

Aquell moment va ser extraordinari. Jo estava allí, immòbil i gelat, sumit en un èxtasi horrible. Però en el si mateix d'aquest èxtasi, acabava d'aparèixer alguna cosa nova: jo comprenia la Nàusea, la posseïa. Francament, no em formulava els meus descobriments. Però crec que ara em seria fàcil expressar-los amb paraules. L'essencial és la contingència. Vull dir que, per definició, l'existència no és la necessitat. Existir és ''estar aquí'', simplement: els existents apareixen, es deixen ''trobar'', però no és mai possible ''deduir-los''. Crec que alguns han comprès això. Només que han intentat superar aquesta contingència inventant un ésser necessari i causa de si mateix. Però cap ésser necessari pot explicar l'existència; la contingència no és una màscara, una aparença que pot dissipar-se; és l'absolut, i en conseqüència, la gratuïtat perfecta. Tot és gratuït: aquest jardí, aquesta ciutat, jo mateix. Quan un arriba a comprendre-ho, se li regira l'estómac i tot comença a surar [...]; això és la Nàusea.
{{Ref|Ref=''La náusea'', Alianza, Madrid 1990, p. 166-169.|Títol=La náusea|Cita=true}}
{{InfoWiki}}