Mostra la font per a Text de Gustavo Bueno sobre Heloïsa

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Texto de Gustavo Bueno sobre Heloïsa|Idioma=Español}}


A la mateixa ciutat de París hi havia una noieta, de nom Heloïsa, neboda d'un canonge anomenat Fulbert, el qual havia procurat, amb tanta diligència com a gran era la seva estima per ella, que avancés el més possible en tots els sabers. Ella, no ínfima per la seva bellesa, era suprema per les seves moltíssimes lletres. I sent aquesta peça de la instrucció més rara en les dones, feia a la nena tant més valuosa, i li havia donat gran fama en tot el regne. A aquesta, doncs, considerades totes les coses que solen incitar als amants, vaig jutjar més apropiada per a la unió amorosa amb mi, la qual cosa vaig pensar aconseguir molt fàcilment. Tant renom tenia jo llavors, i tant em destacava per la meva joventut i bellesa, que no temia repulsa alguna de qualsevol dona a qui jutgés digna del meu amor. Vaig creure tant més fàcilment que aquesta nena em correspondria com més vaig arribar a conèixer el seu saber i amor per les lletres, que ens permetria, encara estant absents, fer-nos mútuament presents a través de cartes missatgeres, i escriure amb més atreviment que si parléssim, mantenint així sempre grats col·loquis.

Totalment enfervorit d'amor per la noieta, vaig buscar l'ocasió d'arribar a intimar amb ella pel tracte domèstic quotidià i així portar-la més fàcilment al consentiment. Per a això vaig entrar en tractes amb el seu ja esmentat oncle, per mediació d'alguns amics d'aquest, perquè em rebés a casa seva —que estava prop de la meva escola— a canvi de la quantitat que fora. Vaig al·legar com a pretext que les preocupacions domèstiques destorbaven moltíssim els meus estudis, i pesaven sobre mi despeses excessives. Ara bé: ell era molt avar, i, tocant a la seva neboda, estava molt obstinat que fes continus progressos en les disciplines literàries. Aprofitant aquestes dues circumstàncies, vaig aconseguir fàcilment la seva anuència i vaig obtenir el que desitjava, en cobejar ell els diners i creure que la seva neboda rebria de mi algun ensenyament. Havent-me encarit molt això últim, va accedir als meus desitjos més de l'esperat, i va afavorir el nostre amor en confiar-la per complet al meu magisteri, perquè sempre que tingués jo temps en tornar de l'escola, de dia o de nit, em dediqués a ensenyar-la, i la corregís amb força si la trobava negligent. Molt sorprès per la seva gran simplicitat en aquest assumpte, vaig quedar no menys esbalaït —en el meu fur intern— que si ell hagués confiat una tendra cordera a un llop famolenc. Doncs en lliurar-me-la, no només per a instruir-la, sinó també per a corregir-la amb energia, què feia sinó donar total llicència als meus desitjos, i oferir-me l'ocasió, encara que fos involuntària, d'estovar-la més fàcilment amb amenaces i assots, si no podia amb afalacs? Però hi havia dues coses que li allunyaven de sospitar alguna cosa vergonyós: l'amor a la seva neboda, i la fama de la meva continència en el passat.

Què més diré? Ens unim primer en un mateix estatge, i després en una mateixa passió. I així, en ocasió de l'estudi ens lliuràvem per complet a l'amor, i els aparts secrets que l'amor desitjava ens els brindava el treball de la lliçó. De manera que, oberts els llibres, es proferien més paraules d'amor que d'estudi, hi havia més petons que doctrines. Més vegades anaven a parar les mans als sins que als llibres; l'amor desviava els ulls cap als ulls amb més freqüència que els dirigia cap a les paraules escrites. Per a suscitar menys motius de sospita, l'amor no el furor donava assots de tant en tant: amb afecte, no amb ira, perquè així sobrepassessin en suavitat a qualsevol ungüent.

I quin més? Cap pas d'amor van deixar de donar els àvids amants, i van afegir quant l'amor va poder imaginar d'insòlit. I en tenir poca experiència d'aquests gaudis, amb més cremor ens donàvem a ells i menys es barataven en fastig. I com més s'apoderava de mi el delit, menys temps tenia per a la filosofia i per a dedicar-me a l'ensenyament. M'era molt enutjós presentar-me a l'escola i romandre en ella, i igualment fatigós no dormir, de nit a causa de l'amor i de dia a causa de l'estudi. La tasca d'ensenyar em trobava tan descurat i tebi que en res emprava el talent, i en tot la rutina; ja no era més que un repetidor de troballes d'antany, i si aconseguia compondre alguns versos, eren amatoris, i no profundes qüestions de filosofia. Molts d'aquests versos, com ja saps, encara es repeteixen i canten sovint en molts llocs, sobretot per als qui gaudeixen d'una vida semblant a aquella.

No són fàcils d'imaginar la tristesa, queixes i lamentacions dels meus alumnes per aquesta causa, des que van començar a adonar-se d'aquests afanys —o més aviat trastorns— del meu ànim. Doncs a pocs podia ja enganyar un cas tan palès; crec que a ningú, salvo a aquell amb la ignomínia del qual tenia això més que veure, és a dir, l'oncle de la nena. Perquè encara que alguns li ho havien insinuat a vegades, no podia creure-ho, ja fos —com abans vaig dir— per l'afecte sense mesura que tenia a la seva neboda, ja fos també per a conèixer la continència de la meva vida passada. No és fàcil, en efecte, sospitar el vergonyós en aquells a qui estimem molt, i en un amor intens no és possible que es doni la taca d'una lletja sospita. D'aquí també allò de sant Jeroni en la seva carta a Sabinià (''Epístola'' 48): «solem assabentar-nos els últims dels mals de la nostra casa, i ignorar, mentre els proclamen els veïns, els vicis dels nostres fills i cònjuges; però encara que molt tarda, alguna vegada acaba sabent-se, i el que tots veuen no és fàcil ocultar-ho a un solament». Així va ocórrer també amb nosaltres, transcorreguts uns quants mesos.

Quan gran va ser el dolor de l'oncle en assabentar-se! Quin dolor el dels amants en separar-se! Quina vergonya em va torbar! Quin abatiment em va afligir davant l'aflicció de la nena! Quines ardents angoixes va suportar ella a causa de la meva vergonya! Cap es queixava del que li succeïa a ell, sinó a l'altre. Cap lamentava les seves desgràcies, sinó les de l'altre. La separació de cossos era unió màxima d'esperits, i més creixia l'amor en negar-se-li aliment, i haver passat per la vergonya ens feia més desvergonyits, i ens importava tant menys ser pacients de la vergonya com més bé ens semblava ser agents del vergonyós. D'aquesta manera, va succeir amb nosaltres el que la rondalla poètica compte que va ocórrer amb Mart i Venus en ser descoberts. No gaire després la nena va saber que estava encinta, i amb gran goig m'ho va dir de seguida per escrit, consultant-me què pensava jo que havia de fer-se. Llavors, una nit, segons el que havíem concertat, en absència del seu oncle la vaig sostreure d'amagatotis de la casa d'aquest, portant-la sense demora a la meva pàtria. Allí va viure a casa de la meva germana fins que va donar a llum un home al que va anomenar Astrolabi .

Gairebé embogit el seu oncle després d'haver-se ella marxat, només qui tingui aquesta experiència s'adonarà del dolor abrasador i la vergonya que el van envair. No sabia què fer contra mi, quines insídies tendir-me. Si em matava, o causava algun dany al meu cos, temia moltíssim que el seu molt benvolguda neboda, en la meva pàtria, sofrís les conseqüències. No podia agafar-me i tancar-me en un lloc contra la meva voluntat, sobretot estant jo molt previngut, perquè no dubtava que ell m'atacaria tan bon punt li fos possible o s'atrevís. Però a la fi, compadit de la seva desmesurada angoixa, i acusant-me a mi mateix d'aquell engany —del qual era responsable l'amor— com si fos la major de les traïcions, vaig acudir a veure'l en to de súplica, prometent-li la reparació que ell mateix determinés, fos el que fos. Vaig al·legar que res veuria en tot això de sorprenent qualsevol que hagués experimentat la força de l'amor, i recordés a quina ruïna havien precipitat les dones fins i tot als homes més eminents, des del començament mateix del gènere humà. I per a apaivagar-lo, em vaig oferir a donar-li major satisfacció de la qual podia esperar, unint-me en matrimoni a la qual havia corromput, sempre que això es fes en secret, per no danyar la meva reputació. Ell va assentir, i mitjançant la paraula donada i els petons d'ell i dels seus va convenir amb mi en la concòrdia sol·licitada, amb la qual cosa em trairia més fàcilment.
{{Ref|Ref=Pere Abelard, ''Historia calamitatum'' (traducció del text llatí de la ''Patrologia llatina'', vol. 178, cols. 113-182), text de ''Historia calamitatum i altres textos filosòfics'', Pentalfa Edicions, Oviedo 1993, pàgines 13-127. [Text pres de Projecte Filosofia en espanyol / Universitat d'Oviedo / Espanya].}}
{{InfoWiki}}