Mostra la font per a Heidegger: la pregunta per l'ésser

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Heidegger: la pregunta per l'ésser.
|Idioma=Español
}}
L'esmentada pregunta avui ha caigut en oblit, encara que el nostre temps s'anoti com un progrés tornar a afirmar la «metafísica». No obstant això, ens tenim per dispensats dels esforços que requeriria desencadenar una nova γιγαντoμαχια περί τῆς οὐσίας. Amb tot, no és la tocada pregunta una pregunta qualsevol. Va tenir en suspens la meditació de Plató i d'Aristòtil, cert que per a emmudir des de llavors ''com a pregunta expressa d'una investigació efectiva''. El que van guanyar tots dos es va conservar a través de variades modificacions i «retocs» fins a la mateixa «lògica» de Hegel. I el que en altre temps es va arrencar als fenòmens en el suprem esforç del pensament, encara que fragmentàriament i en primeres arremeses, està fa molt trivialitzat.

No només això. Sobre el terreny dels començaments grecs de l'exègesi de l'ésser, es va desenvolupar un dogma que no només declara supèrflua la pregunta que interroga pel sentit de l'ésser, sinó que damunt sanciona l'omissió de la pregunta. Es diu: «ser» és el més universal i buit dels conceptes. Com a tal, resisteix a tot intent de definició. Aquest, dels conceptes el més universal i, per tant, indefinible, tampoc ha de menester de definició. Tots ho usem constantment i comprenem també el que en cada cas volem dir amb ell. D'aquesta sort, la qual cosa com alguna cosa ocult va sumir i va mantenir en la inquietud el filosofar de l'Antiguitat, es va convertir en una cosa comprensible de seu i tan clara com el sol, fins al punt que a qui segueix fent encara la pregunta se'l titlla d'error metòdic.

Al començament d'aquesta investigació no poden discutir-se per extens els prejudicis que acullen i alimenten constantment de nou el no sentir que hi hagi menester de preguntar per l'ésser. Aquests prejudicis tenen la seva arrel en la mateixa ontologia antiga. Aquesta només és susceptible, al seu torn, d'una exègesi suficient –pel que fa al terreny en què van brollar els conceptes ontològics fonamentals, i pel que es refereix a l'exactitud del sentit i del nombre de les categories– prenent com a fil conductor la pregunta que interroga pel ser prèviament aclarida i resposta. Anem, per tant, a portar la discussió dels prejudicis només fins a on resulti evident la necessitat de reiterar la pregunta que interroga pel sentit de l'ésser. Són tres:

1. L'«ésser» és el «més universal» dels conceptes: τὀ ὄν ἐστι καθολόν μάλιστα πύντων. ''Illud quod primer cadit sub apprehensione est ens, cuius intellectus includitur in omnibus, quaecumque quis apprehendit''. «Certa comprensió del ser és en cada cas ja inclosa en tota aprehensió d'un ens». Però la «universalitat» del «ser» no és la del gènere. El «ser» no fita la més alta regió dels ens en tant que articulats aquests conformement als conceptes de gènere i espècie: οὔτε τὀ ὄν γένος. La «universalitat» del ser és «''superior''» a tota universalitat genèrica. L'«ésser» és, segons el terme de l'ontologia medieval, un «''transcendens''». La unitat d'aquest «universal» transcendental enfront de la pluralitat dels conceptes genèrics suprems amb un contingut material, la va identificar ja Aristòtil com la ''unitat de l'analogia''. Amb aquest descobriment, i malgrat tota la seva dependència de la manera de fer Plató la pregunta ontològica, va posar Aristòtil el problema de l'ésser sobre una base fonamentalment nova. Però il·luminar la foscor d'aquestes relacions categorials no ho va aconseguir tampoc ell. L'ontologia medieval va discutir copiosament el problema, abans de res a les escoles tomista i escotista, sense arribar a fonamental claredat. I quan, finalment, Hegel defineix el «ser» com l'«immediatament indeterminat» i dóna aquesta definició per base a tot el restant desplegament de les categories de la seva «lògica», es manté en la mateixa direcció visual que l'ontologia antiga, només que deixa de mà el problema, plantejat ja per Aristòtil, de la unitat de l'ésser enfront de la pluralitat de les «categories» amb un contingut material. Quan, així, doncs, es diu: l'«ésser» és el més universal dels conceptes, això no pot voler dir que és el més clar i no mancat de major discussió. El concepte del «ser» és més aviat el més fosc.

2. El concepte de «ser» és indefinible. És el que es va concloure de la seva suprema universalitat. I amb raó ''-si definitio fit per genus proximum et differentiam specificam''. El «ser» no pot, en efecte, concebre's com un ens; ''enti non additur aliqua natura'': el «ser» no pot ser objecte de determinació predicant d'ell un ens. El ser no és susceptible d'una definició que ho derivi de conceptes més alts o ho expliqui per més baixos. Però se segueix d'aquí que el «ser» ja no pugui oferir cap problema? En absolut; l'única cosa que pot inferir-se és això: el «ser» no és el que es diu un ens. Per tant, la forma de determinar els ens justificada dins de certs límits –la «definició» de la lògica tradicional, que té ella mateixa els seus fonaments en l'ontologia antiga– no és aplicable a l'ésser. La indefinibilitat del ser no dispensa de reiterar la pregunta que interroga pel seu sentit, sinó que intima justament a això.

3. El «ésser» és el més comprensible dels conceptes. En tot conèixer, enunciar, en tot conduir-se relativament a un ens, en tot conduir-se relativament a si mateix, es fa ús del terme «ser», i el terme és comprensible «sense més». Tothom comprèn això: «el cel és blau»; «jo sóc una persona de bon humor», etc. Però aquesta comprensibilitat «de terme mitjà» no fa més que mostrar la incomprensibilitat. Fa patent que en tot conduir-se i ser relativament a un ens quan ens hi ha ''a priori'' un enigma. El fet que visquem en cada cas ja en certa comprensió de l'ésser, i que al parell el sentit del ser sigui emboçat en la foscor, prova la fonamental necessitat de reiterar la pregunta que interroga pel sentit del terme.

L'apel·lar al comprensible de seu dins del cercle dels conceptes filosòfics fonamentals, i més encara pel que fa al concepte de «ser», és una conducta dubtosa, si d'altra banda el «comprensible de seu» i només això, «els secrets judicis de la raó comuna» (Kant), han d'arribar a ser i seguir sent el tema exprés de l'analítica («el negoci dels filòsofs»).

Però la consideració dels prejudicis ha posat al parell en clar que no només falta la ''resposta'' a la pregunta que interroga per l'ésser, sinó que fins a la pregunta mateixa és fosca i manca de direcció. Reiterar la pregunta que interroga pel ser vol dir, per tant, això: desenvolupar d'una bona vegada i d'una manera suficient la ''pregunta'' mateixa.
{{Ref|Ref=''El ser y el tiempo'', F.C.E., México 1974, 5ª § 1, p. 11-14.|Títol=El ser y el tiempo|Cita=true}}
{{InfoWiki}}