Substància pensant

 (en llatí, res cogitans / res extensa) Les expressions que utilitza Descartes per a qualificar la idea de jo i de matèria, respectivament. Les expressions llatines remeten a l'ús de res, que, en el llatí medieval de l'Escolàstica, significa cosa o substància, en un sentit qualitatiu, o quiditativo, és a dir, sense una referència immediata a l'existència (primer una cosa és i, després, d'ella se sap si existeix o no). Descartes utilitza indistintament el terme «substància» o el de «cosa» (veg. citació), recolzat en aquesta equivalència del terme res en llatí.

El jo o el si mateix és una substància pensant (veg. citació), com correspon a la intuïció que Descartes té de si mateix, al final del procés del dubte metòdic, i que expressa amb la frase: «jo penso» (veg. text).

La substància extensa és la idea que, paradigmàticament, troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (Meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (Meditació sisena; veg. text). Aquestes no poden sinó ser coses (matemàticament) extenses (en longitud, amplària i profunditat), doncs aquesta és la idea clara i distinta, és a dir, evident, que podem fer-nos dels cossos, inclòs el propi.

Tant l'esperit humà com les coses materials són substàncies, perquè, encara que en rigor substància només pot ser-ho allò que gaudeix d'autonomia i independència total (només Déu ho és en aquest sentit), a les coses creades que, per a existir, només necessiten el concurs diví, els competeix també el nom de substància (veg. citació). Cada substància, d'altra banda, es qualifica amb un atribut o predicat essencial característic: el pensament o l'extensió, radicalment diferents, i cada predicat essencial creat té diverses maneres de ser atribuït (veg. citació). Així es constitueix el dualisme cartesià.

A aquests dos tipus irreductibles de substància afegeix un tercer: la substància pensant increada o res infinita, Déu (veg. citació).