Zubiri, Xavier: existència i relligament
De Wikisofia
El relligament-religatum esse, religio, religió en sentit primari- és una dimensió formalment constitutiva de l'existència. Per tant, el relligament o religió no és alguna cosa que simplement es té o no es té. L'home no té religió, sinó que, velis nolis, consisteix en relligament o religió. Per això pot tenir, o fins i tot no tenir, una religió, religions positives. I, des del punt de vista cristià, és evident que només l'home és capaç de Revelació, perquè només ell consisteix en relligament: el relligament és el supòsit ontològic de tota revelació. Els escolàstics van parlar ja de certa religio naturalis; però van deixar la cosa en gran vaguetat al no fer major recalcament sobre el sentit d'aquesta naturalitat. [...] El relligament no és una dimensió que pertanyi a la naturalesa de l'home, sinó a la seva persona, si es vol a la seva naturalesa personalitzada. La pura naturalesa amb el simple mecanisme de les seves facultats anímiques i psicofísiques, no és el subjecte formal del relligament. El subjecte formal del relligament és la naturalesa personalitzada. Estem relligats primàriament, no en tant que dotats naturalment de certes propietats, sinó en tant que subsistents personalment. Per això, millor que de religió natural, parlaríem de religió personal.
| Naturaleza, historia, Dios, Editora Nacional, Madrid 1978, 7ª ed., p. 373-374. |
Original en castellà
La religación –religatum esse, religio, religión en sentido primario– es una dimensión formalmente constitutiva de la existencia. Por tanto, la religación o religión no es algo que simplemente se tiene o no se tiene. El hombre no tiene religión, sino que, velis nolis, consiste en religación o religión. Por esto puede tener, o incluso no tener, una religión, religiones positivas. Y, desde el punto de vista cristiano, es evidente que sólo el hombre es capaz de Revelación, porque sólo él consiste en religación: la religación es el supuesto ontológico de toda revelación. Los escolásticos hablaron ya de cierta religio naturalis; pero dejaron la cosa en gran vaguedad al no hacer mayor hincapié sobre el sentido de esta naturalidad. [...] La religación no es una dimensión que pertenezca a la naturaleza del hombre, sino a su persona, si se quiere a su naturaleza personalizada. La pura naturaleza con el simple mecanismo de sus facultades anímicas y psicofísicas, no es el sujeto formal de la religación. El sujeto formal de la religación es la naturaleza personalizada. Estamos religados primariamente, no en cuanto dotados naturalmente de ciertas propiedades, sino en cuanto subsistentes personalmente. Por esto, mejor que de religión natural, hablaríamos de religión personal.